L'única cosa que existeix és el present, ni el passat ni el futur tenen gaire importància en aquesta ruta de revolts infinits que és la vida

¿Us passa a vegades que us agafa com una mena de rau-rau interior, no de gana, no salvatge, sinó més aviat tranquil i un punt trist que us tiba, com aquell fil invisible de què parlen els japonesos, vermell i prim, i que us porta fins a un punt del passat on vau ser feliços o simplement teniu mitificat, ancorat a la prestatgeria de moments personals importants? A mi em passa. I potser cada cop em passa més, i això que jo soc d’aquelles persones que creu que l’única cosa que existeix és el present, que ni el passat ni el futur tenen gaire importància en aquesta ruta de revolts infinits que és la vida. Em deu passar perquè em vaig fent gran i ja se sap que quan un es va fent gran i va prenent consciència del pas del temps a mil per hora mira enrere i recorda aquell moment, aquella persona que era fa uns anys. Em passa –curiosament– que torno als temps universitaris, no pas a la infantesa. Potser encara no soc tan gran com per recular als orígens i només marxo enrere seguint aquest fil nostàlgic fins aquell moment del temps en què era només jo. Abans de ser mare. I de tornar a ser-ho. Abans d’haver de conversar amb paciència amb adolescents enfadats, abans d’educar els grans de la família perquè no sonin massa grans i carques davant d’aquests adolescents, abans de sentir-me dir infinites vegades que soc una boomer exagerada. Torno a aquell temps en què l’única preocupació no era el present, com ara, sinó el futur. On només m’havia d’ocupar de mi i del que volia o somiava o creia voler i m’hi assec, en aquell temps, i m’adono –oh, i tant que sí– que era un temps més lleuger però jo era més estúpida. Que era un temps més vibrant però jo era menys interessant. Que era un temps més fàcil però jo era menys jo. Que curiós. No tornaria a aquells moments per res del món. Per allò que només existeix el present, però també perquè ara sé més coses, moltes més, i ara he comès alguns errors i he trincat alguns grans encerts i sé que la felicitat, l’amor, la consciència són conceptes complexos, elegants, variables, però també possibles i que s’hi arriba. S’arriba a la pau d’esperit, a l’alegria, a la joia, a la sensació de plenitud i quina sort, la vida, així. Potser era més jove i més lliure però era menys feliç. Estava lluny de despertar en el feminisme, a aprendre a dir que no, a entendre que només estimant es camina de veritat. I no hi tornaria. Però el fil em tiba quan algun cant de sirena em porta a aquest passat. Una nit dels Oscars que no dormíem, partides infinites al bar de la facultat, les ganes de la primera feina al teu camp, el somni de triomfar. És una nostàlgia que no acabo d’entendre, però que reconec, i penso que reflecteix amb sinceritat una època feliç de les nostres vides. L’època just abans que tot es complica. I ho volem, que es compliqui, però ens agrada i creiem que el passat és l’únic que existeix i no canviaríem per res els nostres adolescents ni la nostra saviesa, però el fil, de tant en tant, estira.

L'única cosa que existeix és el present, ni el passat ni el futur tenen gaire importància en aquesta ruta de revolts infinits que és la vida

Nostàlgia