Qualsevol record és una fracció de passat tamisada per la memòria selectiva

Cada cop anem més lluny buscant “la Costa Brava als anys 80”. Es diu molt, això, quan algú viatja pel món i troba platges cristal·lines sense les aglomeracions de l’Empordà a l’agost. És la costa autèntica. La platja no turistificada. Aquell record mític. Diuen els nostres vells que existia. I creiem recordar-la. L’enyorem. Ens enyorem a nosaltres en aquella foto de colors torrats. Deia que busquem aquelles platges. Als anys 90 potser encara es trobaven a les Illes Balears. Als 2000, calculo que eren a la Puglia, al taló de la bota italiana. Als anys 10 puc assegurar que eren en alguns trams de la costa de Croàcia, lluny de les ciutats creueristes que ja treien fum. I ara diuen que Albània està tan bé, i que encara hi ha poc turisme, un reclam que paradoxalment atreu el turisme massiu i redunda en estendre el problema com una gota d’oli pel mar. És la dieta Mediterrània de la nostra era. Però, en fi, seguim buscant platges paradisíaques per enganyar-nos una mica més. Que tot continuï igual, que els nostres estius siguin com abans, desitgem. No deixa de ser una altra manera de voler anar cap enrere. Llàstima que no es congeli el temps, tossut, insubornable. Ho entenc: qui estigui lliure de nostàlgia, que tiri el primer frisbi. Comparteixo la il·lusió que suposa reviure els records bonics en companyia i empatitzo fàcilment amb la nostàlgia aliena. Però també em sembla que pot ser una trampa perillosa: la nostàlgia tenyeix el passat de rosa però, a la vegada i inevitablement, el present de gris. La majoria de vegades són vasos comunicants: no hi ha manera d’enyorar el que érem sense denigrar el que som, la qual cosa no és gaire sana ni positiva. Qualsevol record és una fracció de passat tamisada per la memòria selectiva, que ha fet la feina de llimar arestes i esborrar la lletjor fora de quadre, així que ni tan sols és del tot real. Jo col·locaria la nostàlgia al seu lloc en una vitrina, per treure-li la pols de tant en tant. Perquè si un dia realment hi entréssim de nou a viure… Hem comès l’error de reservar per internet un hotel a La Ràpita i això sí que està sent un viatge al passat –traumàtic, dolorós i molt real–, als hotels dels 80, els de bufet lliure all you can eat, de piscina atapeïda amb tobogan inclòs, sala de jocs amb la màquina de bàsquet i disco familiar. Sort que les cales que trepitgem són… com la Costa Brava als anys 80. Realment, no ho recordem exactament tot, dels vells temps i, la majoria de vegades, sort n’hi ha.

Qualsevol record és una fracció de passat tamisada per la memòria selectiva

Nostàlgics o integrats