No m’atreveixo massa a parlar dels que no tenen vergonya d’exhibir les seves panxes cerveseres, ni els seus culs enlaire, ni alguns tatus, ni alguns banyadors, ni alguns deixem-ho estar, perquè tot plegat sembla estar de moda, i amb la moda no s’hi juga ni s’hi discuteix

Posar-te a primera línia del mar i veure passar, amb atenció, les persones que fan platja amunt i platja avall és un exercici psicològic d’alta volada. No, és broma, no és d’alta volada però és divertit i no fa mal a ningú. Potser per la meva feina tinc l’hàbit d’observar què passa al meu voltant, és com un instint que m’ho fa inevitable. Però a la platja és molt més fàcil veure la persona en el seu natural més característic. I te’n trobes de realment entranyables, d’autèntics professionals del caminar i de directament exhibicionistes, també de badocs i als qui la vergonya no és cosa que s’hagi inventat per a ells. M’entendreix una parella ajudant la seva mare, d’edat molt avançada, a persistir en els seus banys de peus, quan no podia gairebé caminar. Algú els haurà dit que allarga la vida. Jo no sé si l’allarga o no, però que la fa més activament possible sí. Finalment, a més a més, amb una paciència infinita, l’han entrat a l’aigua i l’han ajudat a banyar-se perquè es pogués sentir com una bella sirena, m’ha sorprès: dins l’aigua ho semblava. Un 10. També m’ha agradat veure avis i pares jugant amb els nets i fills fent fanguetes, xipollejant, i a la recerca dels primers tresors que la mar porta fins a la vora del mar (bàsicament pedretes i petxines). Ves a saber si serà l’inici d’una estimable col·lecció que persistirà en el temps. Els professionals del caminar, a la platja, també se’ls nota pel ritme. No passegen, sembla que perdin el tren. No es paren a badar, ni sembla que els importi res més que complir amb el nombre de passes exactes que han de fer: amb el temps previst (que controlen amb un rellotge digital d’última tecnologia, reiteradament i amb precisió). També notes qui camina simplement perquè ha de caminar, algú els ha dit que és el que es porta ara. En aquest cas no corren tant, llueixen el banyador amb l’art del caminar mirant a dreta i esquerra, com aquell que no vol la cosa, perquè 20.000 passes més no són res. I entre d’altres professionals hi ha una classe que reconec que em molesta i força: són els abassegadors. Quan passen tens clar que els molestes i sembla que et diguin: “Ei! aparteu-vos que passo jo i he de mantenir el ritme”… I et miren amb cara de dir-te: “Què carai hi has vingut a fer tu aquí? La vora de la platja és dels meus!”. Bé, és clar: n’hi ha d’exhibicionistes. Per exemple els/les que caminen més lentament, com John Wayne a El Dorado o Gary Cooper a L’arbre del penjat, abans de treure la pistola més de pressa que ningú. Sembla que et vinguin a dir: “Mira’m!, que això no t’ho pots perdre abans de morir”. També hi ha els o les qui, per contra, més que buscar que els/les mirin el que volen és mirar. Són els autèntics badocs i no se’ls escapa detall. I és que hi ha tantes sines encantades de lluir davant del sol i tantes hores de gimnàs invertides que no els deixen controlar les seves ninetes dels ulls. Se’ls nota d’un hora lluny perquè sovint el coll se’ls queda encarcarat fent una flexió inversemblant: perquè el cos els va més de pressa que el cap. No m’atreveixo massa a parlar dels que no tenen vergonya d’exhibir les seves panxes cerveseres, ni els seus culs enlaire, ni alguns tatus, ni alguns banyadors, ni alguns deixem-ho estar, perquè tot plegat sembla estar de moda, i amb la moda no s’hi juga ni s’hi discuteix. Tot és qüestió de gustos, i els gustos són molt personals i intransferibles, tot i que n’hi ha que poden acabar amb la vista dels que no gaudeixin la platja amb ulls massa selectius. Ah! No hi poden faltar el que no sé si passegen el mòbil o el mòbil els passeja a ells o elles. Ni fent una cosa tant de tant en tant, com és xipollejar amb els peus vora el mar, són capaços de deixar el mòbil per a moments més imprescindibles. En fi!, que no voldria ofendre a ningú, no oblideu que cada ésser humà és únic i irrepetible, és ell i la seva circumstància. És ell amb el seu passat, el seu present i el seu futur, és el que és i potser no el que voldria ser, és el que és. I molt probablement té capacitat d’estimar a algú i també la sort que algú se l’estimi com és. Segur que el seu pas per la vida serà transcendent per algú o per alguna cosa. Recordeu-vos de ser feliços i sigueu vosaltres mateixos més enllà de com us pugui veure algú com jo.

No m’atreveixo massa a parlar dels que no tenen vergonya d’exhibir les seves panxes cerveseres, ni els seus culs enlaire, ni alguns tatus, ni alguns banyadors, ni alguns deixem-ho estar, perquè tot plegat sembla estar de moda, i amb la moda no s’hi juga ni s’hi discuteix

Nota de vacances… a la platja