Va ser una sort comprovar, gràcies al director Néguit-Séguin, que la tradició és compatible amb la modernització

Milions de persones de tot el món segueixen el concert de Cap d’Any que la Filharmònica de Viena ens regala, cada dia 1 de gener, des de la sala Musikverein de la capital d’Àustria. De fet, el concert té dues representacions, la primera el 31 de desembre i la més seguida el primer dia de cada any. Aquest darrer el segueixen uns 50 milions d’espectadors de 44 països. S’interpreten polques, valsos, marxes i masurques d’autors com la família Strauss, Mozart, Schubert, Zeller o Otto Nicolai. Des del 1954 el final sempre és el mateix, la Marxa Radetzky, de Joseph Strauss, amb l’acompanyament de picades de mans per part del públic. De fet, aquí tenim el motiu que tots els concerts d’any nou que s’interpreten arreu acaben amb la Radetzky. Aquells que cada any esperem il·lusionats aquest concert, enguany ens vam quedar estorats; no és fàcil d’entendre que els organitzadors d’un esdeveniment amb dècades a les espatlles acceptin un canvi com el viscut el primer dia del 2026. Va ser una sort comprovar que la tradició és compatible amb la modernització, van voler donar (i ho van aconseguir!) una imatge molt més ajustada a la idiosincràsia actual. https://www.youtube.com/watch?v=XCn0Zz2B2W8 Una confessió, fins al moment d’iniciar el concert ignorava l’existència d’un director canadenc que es diu Yannick Nézet-Séguin. Ell va ser el pare de la modernització, el transformador del concert de la sala daurada vienesa. El treball d’aquest músic nascut a Mont-real el 1975 ens demostra que apostar pels joves és un encert. Els Mehta, Mutti o Barenboim aporten molt, però Nézet-Séguin ens va explicar que s’iniciava una nova etapa. Un director pot fer la seva feina sense tenir cap partitura al davant. La pot fer amb un somriure permanent. La pot fer transmetent dosis d’optimisme que ens ajuden a començar l’any. Aquest és Nézet-Séguin. Novetats del 2026: el concert incorpora música escrita per dones, concretament dues obres de Josephine Weinlich i Florence Price, i seguint la tradició del concert però sense perdre el fil reivindicatiu femení, el canadenc va escollir una obra de J. Strauss, La dignitat de les dones. Potser aquest és el primer pas perquè aviat i per primera vegada qui dirigeixi els vienesos sigui del gènere femení. El final del concert fou espectacular. Nézet-Séguin va començar la direcció de la Marxa Radetzky des de l’escenari, però per sorpresa general després va baixar a platea. Cap director ho havia fet abans. El públic va agrair la feina de Nézet-Séguin amb més aplaudiments que mai després d’un concert espectacular que va cloure amb El Danubi blau i, queda dit, la Marxa Radetzky. Aquest Nadal ens ha portat altres fets curiosos. Com els milers de punts de llum dels assistents a la retransmissió de les campanades que TV3 va fer des de les fonts de Montjuïc. Els organitzadors aviat es podran estalviar els efectes visuals com els que van fer amb drons; en tindran prou voleiant per sobre els milers de telèfons entossudits a immortalitzar el moment. Un altre fet a comentar de les darreres festes nadalenques. L’arribada de l’Home dels Nassos, que ha tornat (en alguns casos s’ha estrenat) en diverses poblacions d’Osona. Ara es parla de la Dona dels Nassos. Potser no cal. És cert que a Viena hi trobem a faltar directores, però no és el mateix parlar de persones que de personatges. O també demanarem que cada 5 de gener arribin les Reines d’Orient?

Va ser una sort comprovar, gràcies al director Néguit-Séguin, que la tradició és compatible amb la modernització

Nova imatge del concert de Cap d’Any