O Fortuna / com la lluna / variable en el teu estat, / sempre està creixent / o minvant

“O Fortuna / velut luna / statu variabilis / semper crescis / aut decrescis” (O Fortuna / com la lluna / variable en el teu estat, / sempre estàs creixent / o minvant). Aquests versos em reconforten i més sabent que foren escrits al segle XIII, escondits i ben custodiats a l’abadia benedictina de Bura Sancti Benedicti (Benediktbeuern) i ara conservats a la Biblioteca de l’estat de Baviera, a Munic. “Vita detestabilis / nunc obdurat / et tunc curat / ludo mentis aciem / egestatem / potestatem / dissolvit ut glaciem” (La vida detestable / ara oprimeix / després alleuja / com un joc el pensament, / dissol com si fos glaç / la pobresa / i el poder). L’imponent monestir Benediktbeuern el fundaren els benedictins el 739, al sud de Munic i a prop dels rius Isar i Loisach, i en una zona dita popularment el “racó dels capellans” per ser un indret ple de capelles i convents. Des del principi, el monestir va ser lloc de pelegrinatge i també d’erudició amb l’scriptorium i una escola d’instrucció. Al segle X els hongaresos ho destruïren tot i fou alçat novament amb construccions romàniques i més tard gòtiques. Va ser al segle XVII, en l’època de l’esplendor del barroc, quan es va construir una nova església amb dos esvelts campanars bulbiformes. Tot el monestir exterior és d’un blanc lluminós, símbol de puresa, i a l’interior l’església és ornamentada amb pintures al fresc. Al costat de l’església barroca hi ha els jardins del monestir i el bell i silenciós claustre romànic i gòtic. El compositor alemany Carl Orff (1895-1982) va néixer a Munic, i a l’edat de 5 anys inicià la seva formació musical de piano, orgue i violoncel. A 16 anys va compondre una cinquantena de lieders i en arribar a 20 anys dirigia orquestres a Mannheim i Darmstadt. Retornat a Munic perfeccionà els estudis de composició, que era la part de la música que més li agradava, i en equip va crear un programa d’aprenentatge musical anomenat mètode Orff. Fascinat per la música antiga i per l’obra de Claudio Monteverdi i aconsellat per col·laboradors, va anar a investigar a la Biblioteca Nacional de Baviera, a Munic, on és guardat com un tresor aquell còdex dels segles XII i XIII que el podria inspirar i ajudar a compondre una cantata escènica tal com la tenia pensada: “Cançons laiques antigues per a solistes i cors i per ser cantades amb instruments i imatges màgiques”. El contingut del còdex és de 318 poemes i segurament n’hi havia més que s’han perdut en el temps. Són escrits majoritàriament en llatí i en una part en dialecte germànic mitjà i francès antic. No foren creats a l’abadia de Bura Santi Benedicti (Benediktbeuern), procedien del sud del Tirol i confeccionats per clergues i estudiants formats en la tradició poètica goliarda i en forma satírica són dirigits preferentment a la noblesa i al clergat. En la tradició medieval s’escrivien gairebé sempre obres de caràcter religiós, però aquests versos parlen dels plaers terrenals, de l’amor carnal i de la joia de viure. És on Carl Orff el 1937 s’inspira i adapta els versos per compondre la seva cantata: Carmina Burana. Carmina (Càrmina) ve del terme llatí carmën o carmïnis, “cant o càntic”, i Burana indica la procedència de Bura, després ciutat alemanya de Beuern. Especialistes en músiques medievals van arribar al consens en classificar el nom de Carmina Burana com a “Cançons de Beuern”. Carl Orff comença i acaba l’obra amb un espectacular cant: Fortuna imperatrix mundi, i al mig tres parts: Primo vere, In taberna i Cours d’amour amb melodies més contingudes. El ritme i la gran percussió donen unitat a l’obra, tant impactant al principi i al final. “O Fortuna / velut luna”.

O Fortuna / com la lluna / variable en el teu estat, / sempre està creixent / o minvant

O fortuna