| 11:30
Opinió

Nou article del cicle pobles amics de la demència

Oblidem-nos del que “hauria” de ser

Al relacionar-nos amb persones que tenen algun tipus de deteriorament cognitiu, sovint podem quedar-nos atrapats en “com s’han de fer les coses” i en “com s’han fet sempre les coses”, de tal manera que podem perdre de vista l’objectiu principal, que és fer que se sentin bé alhora que duem a terme les activitats bàsiques de la vida diària.

La seva percepció de l’entorn es va modificant i el que fins ara havien estat activitats rutinàries habituals (dutxar-se, anar al lavabo, dinar…) poden esdevenir moments d’angoixa i que volen evitar. Una dutxa pot convertir-se en un lloc aterridor perquè, de vegades, les persones que viuen amb demència canvien la seva percepció de les sensacions, de manera que el raig d’aigua de la dutxa (que no veuen) el poden notar com infinites agulles que surten del no-res, amb el consegüent malestar que això els pot provocar.

Al llarg de la nostra vida acostumem a fer coses de manera rutinària, sense haver de pensar-hi gaire, com ara netejar-nos o dutxar-nos. Però a mesura que les connexions del cervell es deterioren amb l’avenç de la malaltia, és possible que una persona ja no sigui capaç de seqüenciar el procés d’aixecar-se des d’on es troba, passar al bany, treure’s la roba adequada, utilitzar el vàter, netejar-se i continuar amb el seu dia. Tot plegat és una seqüència de molts passos que es fan de manera pràcticament inconscient si no es pateix cap malaltia, però que són veritablement complexos en cas de demència, ja que si no se segueixen tots aquests passos en l’ordre i el temps correcte, l’activitat en qüestió no es du a terme de forma correcta.

Alhora, a mesura que progressa la demència, disminueix la seva capacitat per processar i entendre les nostres paraules. Dediquem-los uns minuts. Necessiten una mica més de temps per pensar, respondre i reaccionar. Això vol dir que ens haurem de desaccelerar, utilitzar menys paraules i emprar més indicacions visuals. Pensem que és possible que necessitin fins a 10 segons per processar el missatge que els donem per poder després respondre. El més difícil és evitar donar-los la resposta nosaltres. Què vol dir això? Si fem una pregunta mentre assentim i somriem, probablement ells també assentiran i somriuran, sense saber ni què els hem preguntat. Pot semblar que estan d’acord a fer el que els hem demanat, però després no ho faran o se sorprendran quan comencem a fer-ho. En lloc d’això, hauríem d’estar atents al seu llenguatge corporal. A més de les paraules, és bo donar algunes indicacions visuals per ajudar-los a entendre’ns. Donar temps per processar les nostres paraules i formular una resposta. Aquests pocs segons addicionals redueixen el risc de mala comunicació entre els dos i disminueixen la probabilitat que la persona es vegi sorpresa per les nostres accions. Un exemple típic seria quan els comentem d’anar a la dutxar somrient i assentint i moltes vegades ells responen igual, però no entenen que ens referim a una acció futura, amb la qual cosa pot passar que quan els vulguem dur al bany o quan els vulguem treure la roba no vulguin i s’enfadin. Nosaltres hem de procurar planificar amb antelació i anticipar-nos a possibles escenaris adversos, però a ells hem d’explicar-los allò que farem en cada moment, sense anticipar-nos, perquè quan arribi l’hora de fer-ho ells no recordaran que els ho havíem explicat. Recordem, nosaltres que podem, que la demència és la malaltia del cervell que es tracta amb el cor!