Certs testimonis a les xarxes superen de llarg el soroll dels que només hi aboquen postureig

Em vinc a entregar. Confesso que no participo del destape digital que han propiciat les xarxes socials. Soc només voyeur d’aquesta febre per revelar secrets de la vida privada via Instagram, Twitter i Facebook. Abans del ridícul, prefereixo (i agraeixo) la reserva. Però que la meva esquerperia o pudor osonenc m’impedeixin sumar-m’hi és sens dubte una tara personal. Perquè la transcendència de certs testimonis a les xarxes supera de llarg el soroll dels qui només hi aboquen postureig i hi busquen atenció. Ho pensava llegint el fil de Twitter del pare d’un nen amb una malaltia minoritària. Explicava senzillament com era el seu dia a dia: com s’havien instal·lat els llits junts al menjador, com es despertaven cada hora per assegurar-se que tot anava bé, els impediments per treballar, l’anul·lació de tota vida social inclòs el cinema, les mancances dels serveis sanitaris, i un llarg etcètera. Era tan terrible i tan veritat, tan ple d’acceptació i buit de laments, que era més revelador, impactant i útil que qualsevol reportatge periodístic. Sense pretendre-ho, feia la millor campanya de defensa dels ajuts socials, de la sanitat pública, de la investigació i de l’educació en la diferència. També m’ha xocat com una periodista explicava la seva baixa per depressió amb un estil brillant i desenfadat, gairebé com si no parlés en primera persona. Sense un bri d’autocompassió i amb molt coneixement de la malaltia, descrivia com se sentia davant la impossibilitat de seguir un ritme laboral i vital desenfrenat. Com pensava que a ella no li podia estar passant, com havia tocat fons i se sentia incapaç de deixar de plorar i sortir de casa. Era fàcil identificar-s’hi i, alhora, descobrir les arestes d’aquesta malaltia que encara es viu massa en secret. Les xarxes estan contribuint a enterrar tabús, i ja era hora. He llegit tuits i posts de persones que expliquen com han viscut la mort d’un fill durant la gestació, el maltractament emocional en l’àmbit laboral, una malaltia tan poc coneguda com l’endometriosi, la mort de la parella, o de la mare, reaccions homòfobes, el tractament del càncer, per no parlar de l’assetjament masclista. No és casualitat que molts d’aquests tabús tinguin a veure amb les dones, que històricament han callat per no ser protagonistes del dolor sinó les cuidadores dels qui pateixen. Tots aquests testimonis m’han interessat, emocionat, reconfortat i empoderat. I a tots els agraeixo que, ells sí, s’hagin atrevit a parlar sense vergonya ni por. Potser no em trobareu amb el megàfon, però sí que em trobareu remant.

Certs testimonis a les xarxes superen de llarg el soroll dels que només hi aboquen postureig

Obro fil