Llegir Eva Baltasar és emprendre un viatge cap a una part de nosaltres que ens costa reconèixer

La ment il·lumina el nostre lligam amb la realitat. També per a qui no hi veu o no hi sent. La interpreta i sovint la recrea distorsionant-la, tant pel que fa al present, com sobretot en la nostra relació amb el passat. A Ocàs i fascinació Eva Baltasar escriu: “Vaig concloure que ningú no veia el món real perquè el món no es mira, s’inventa.” La por i la violència són a l’arrel de força comportaments humans. Com hi són el desig i la tendresa, l’anhel de participar de la bellesa del món, de la mateixa manera que inevitablement n’experimentem el dolor. L’art, la música i la literatura ens en parlen. Ens commouen i ens interpel·len. Com ho fa Eva Baltasar, que és una de les nostres escriptores més incisives, més singulars i amb més projecció. Després del seu tríptic Permagel/Boulder/Mamut, que ha tingut un reconeixement merescut del públic i de la crítica, ha publicat darrerament a Club Editor la novel·la Ocàs i fascinació, un volum que ens confronta amb certs límits i paranys del model de societat on es desenvolupa la nostra existència, sotmesa a unes convencions que determinen la integració i el rebuig, el confort, de vegades resignat, o la marginalitat. Amb un coratge i una ambició que em fan pensar en les fites més altes de Caterina Albert, Eva Baltasar planta davant nostre un personatge que no s’avé a reaccionar com se n’espera, una dona que es troba desplaçada a la intempèrie, atrapada en la seva fragilitat dins d’un ocàs de degradació on l’acompanyarà el suport solidari d’algú que té pocs mitjans per ajudar-la. En la segona part, la protagonista, empesa per una fascinació que l’atreu poderosament fins al punt de negligir el rostre del que de debò està succeint, serà arrossegada a un nou abisme que ens deixarà corpresos. Ocàs i fascinació és una obra d’expressió continguda, amb pinzellades d’una subtilesa insòlita i la creació, com ja havia aconseguit en narracions precedents, d’atmosferes que ens capbussen de ple en un món d’una forta tensió psicològica des d’una capacitat indiscutible de posar-nos davant de fronteres de la nostra experiència que tendim a esquivar. Eva Baltasar hi escriu transmetent-nos una percepció de desemparament (“Volia deixar d’existir sense morir”), una visió lúcidament aspra (“Quin pecat, el món. Quin error”), reflexions descarnades (“Vaig descobrir que el desig de matar no tenia res a veure amb el d’estimar. S’estima sense voler. Es mata a consciència”). La protagonista ens convida alhora a la compassió i a l’horror. A l’obra d’Eva Baltasar hi ha pensament digerit i plasmat amb mà precisa: “Un acte educatiu és una trobada en un desert, la possibilitat d’excavar junts per assolir l’aigua.” I literatura de traç exquisit: “La llum del capvespre sembla que tingui plomes, es posa sobre el món, sobre certes persones i objectes, com si fossin llocs segurs, definitius.” Llegir Eva Baltasar és emprendre un viatge cap a una part de nosaltres que ens costa reconèixer.