El que a Anglaterra es resol en un dia, a França triguen una setmana. I el que als EUA se sap la nit del primer dimarts després del primer dilluns de novembre, aquí s'allarga eternament

@Maria Unger / UK Parlament Fa 80 anys quatre nacions van derrotar Alemanya i es van repartir el territori i també Berlín en quatre sectors. Les tres occidentals van ajudar a la recuperació alemanya dins una democràcia. La comunista URSS no va ser fins al novembre de 1989 quan va cedir. Pocs anys després Rússia va encetar una certa democràcia que aviat va desaparèixer com a tal sota el comandament de Vladimir Putin. I avui dia ens trobem amb les tres nacions, EUA, GB i França, enfrontades indirectament però cada cop més implicades contra la Rússia invasora d’Ucraïna, i tot amb el component nuclear pel mig. Si en la guerra dita freda els enfrontaments eren més o menys indirectes amb països interposats com Corea, Vietnam, o accions de domini dels EUA, quasi unilaterals com la guerra d’Irak (sense Rússia ajudant a la part contrària), amb la guerra d’Ucraïna augmenta el factor de perillositat que dona la proximitat al front dels països de l’OTAN. I un altre factor que ho agreuja és la nostre decadència relativa. L’irresistible mirall de la prosperitat occidental davant la fallida del comunisme que va propiciar la caiguda soviètica, ara ja no és tal. Xina ha demostrat que amb una petita cúpula de poder de caire absolutista-comunista, però deixant que el poble, mentre no els molesti, s’espavili dins d’un sistema de propietat privada, els resultats són espectaculars. Apel·lar a la cobdícia, als anhels dels humans de voler prosperar, porta a aquests resultats. Quan Rússia, és a dir Putin i el grupet dirigent prop d’ell, ho apliquin sense por als seus ciutadans, amb els grans recursos naturals de què disposen, també poden prosperar de valent. Mentre aquestes tres nacions guanyadores de la guerra, amb diversos problemes, cansament social, la paradoxa no resolta entre envelliment-immigració, creixement d’opcions d’extrema dreta, potser també els tenen reflectits per sistemes electorals de governança, increïblement diferents per dir-se tots tres democràcies, ergo on el poble governa a través dels seus representants elegits. Sense entrar a com es poden manipular avui dia mediàticament als electors, només estudiant els tres sistemes, ja es copsen increïbles diferències. Als EUA, deixant a part el tema actual de la tria Biden-Trump, l’elecció del president no es fa directament, sinó mitjançant delegats dels estats. Així es poden donar paradoxes com que el 2016 Hillary Clinton obtingués 65,8 milions de vots i Trump 62,9, però aquest darrer al guanyar en 30 estats superés els 270 vots electorals necessaris. Herències del temps de les diligències quan uns delegats aportaven tots els vots dels seus respectius estats. En les dues eleccions d’aquest mes, els anglesos han demostrat eficàcia en la immediatesa de la governabilitat. Els 529 districtes electorals trien un únic representant, els vots totals tampoc compten. Ara farts dels conservadors han girat als laboristes. El rei Carles III a la nit és informat dels elegits, de quin partit són i l’endemà ja encarrega al guanyador que formi govern. De bon matí surt del número 10 l’anterior primer ministre i a la tarda ja hi entra el nou. Sistema eficaç però amb la pega pels partits que com sigui que cada parlamentari respon davant el seu districte majorment que a la direcció del partit, en 14 anys els conservadors sense perdre les majories, han canviat de primer ministre mitja dotzena de vegades, Brexit pel mig. A França un altre sistema, el de doble volta, pensat perquè qui mani en alcaldies o en la presidència de la república tingui sempre majoria, i pugui vantar-se del suport de més del 50% dels que han anat a dipositar el vot. Electors que a més s’ho han pogut rumiar una segona setmana. S’ha donat la paradoxa que qui havia guanyat la primera volta, l’extrema dreta, al tornar-hi en la majoria de les 577 circumscripcions on no s’havia assolit aquest 50%, ha vist com per les concentracions per retirades dels menys votats han passat de primera a tercera força en nombre de diputats. Malgrat això, al no ser un sistema proporcional, el partit de Le Pen ha tingut 10,1 milions de vots i 143 escons i el guanyador, el Nou Front Popular, 6,9 milions per 179 escons. Tres sistemes, tots democràtics, però amb diferències pregones. A Espanya, la democràcia més jove, la que podia triar entre allò millor, es va optar pel sistema de partits en llistes tancades, el de que qui es mou no surt a la foto, i així ens va. El que podria funcionar en un sistema bipartidista, es complica quan van sorgint més partits, per escissions, per noves tendències, etc. El que a Anglaterra es resol en un dia, a França en una setmana, o que als EUA se sap la nit del primer dimarts després del primer dilluns de novembre de cada quatre anys, que el gener el president elegit jurarà el càrrec (llevat que hagués triomfat l’assalt al Congrés dels seguidors de Trump), aquí es pot allargar increïblement com veiem en el tema de Catalunya, on malgrat surtin els comptes per a la governança la proclamació es dilata. Paradoxalment, on es dona més valor a la quantitat de vots rebuts hi pot haver menys velocitat de resolució. Com veiem, sistemes democràtics diferents i que estan enfrontats a sistemes autocràtics, Xina, Rússia, que modificant en part les seves ideologies, o directament sense tenir-ne cap més que el desig de perpetuar-se en el poder de la classe dirigent, avui poden competir molt eficaçment amb els que semblaven guanyadors del que deia Francis Fukuyama la fi de la història. No s’ha acabat, seguirà i probablement no a millor.

El que a Anglaterra es resol en un dia, a França triguen una setmana. I el que als EUA se sap la nit del primer dimarts després del primer dilluns de novembre, aquí s'allarga eternament

Occident decadent?