El meu pare, amb un nas fi sobre la història rodenca i ploma afilada per les curiositats i la ironia, em va dir un dia: "Ves que el Colom no sigui català i que no vingui de Mas Colom, de Roda"

Deien els ancians de Roda de Ter que la festa major del poble eren els funerals de l’estiu. A banda que astronòmicament parlant és perquè la tardor sol començar quan acaba l’estiu, pels volts del 20 o 21 de setembre de cada any, el que volien dir amb aquesta dita és que, per aquestes dates, el que canvia és el temps, ja no es pot esperar un temps de bonança, sinó que comencen dies més emboirats (la pubilla de plana ja comença a passejar-s’hi), el sol es va mostrant més tímid i els vents i les tempestes van guanyant terreny. En definitiva, que s’obre la porta al mal temps. I a fe de Déu que a vegades, aquests finals de setembre, de fred en fa. La tardor, com totes les estacions de l’any, té el seu encant des d’un punt de vista naturalístic. Els arbres caducifolis es desprenen de les fulles per passar l’hivern que vindrà, mentre elles enllosen els camins i zones verdes d’arreu i, tal com va immortalitzar Àngel Guimerà amb música d’Enric Morera, és habitual que les fulles seques facin o ballin sardanes “d’ací d’allà saltironant / i dintre el bosc la tramuntana / sembla la cobla al lluny sonant”. Si hom ha cantat o sentit aquesta maquíssima sardana quan veu un remolí de fulles, no pot fer més que cantar-la per dins i recordar-la, és un efecte automàtic. És molt recomanable Les fulles seques! Ostres, només de pensar-hi ja m’acaba de venir, ja la canto per dins: “I quin seguit de fulles roges / que enjogassades porta el vent; / les que més corren, semblen boges, / altres se’n venen dolçament”. Per als futboleros no de seleccions estatals l’inici de la tardor, octubre, és un mal mes perquè la Lliga i la Champions no han fet més que començar, i mentre els equips van untant la maquinària per anar a tot drap s’han d’anar fent aturades perquè els seleccionadors de torn els facin una opa hostil sense defensa i s’emportin els teòricament millors jugadors a fer una tournée pel globus terraqüi i comprin números de la loteria de les lesions. I els futboleros anar descomptant els dies talment com si arranquessin els pètals a una margarida d’almenys deu fulles per arribar al cap de setmana de retorn a la normalitat. I ara, per a més inri, la FIFA es veu que vol que aquestes aturades siguin d’un mes cadascuna! Valga’m Déu! És ben bé que al futbol s’hi juga amb els peus i no amb el cap, perquè aquest despropòsit no pot haver sortit de cap cap ben poblat! I lligat amb l’anterior, per l’octubre hi ha la celebració de la raça espanyola, commemorant que un tal Colom va descobrir Amèrica quan volia arribar a l’Índia, o això ens han explicat sempre. Com també ens han explicat que el descobridor era un venecià o italià quan les últimes investigacions, almenys els documentals que hem vist aquí a casa nostra, més que italià podria ser català o dels Països Catalans. El meu pare, amb un nas fi sobre la història rodenca i una ploma afilada per les curiositats i la ironia, em va dir un dia: “Ves que en Colom no sigui català i que no vingui del Mas Colom, de Roda”. Sort que abans que l’octubre faci la fi i vingui Tots Sants al matí, es posaran bé unes quantes castanyes, acompanyades de panellets i, si és possible, un rajolí de vi bo! Les castanyes tant em venen bé torrades com bullides amb una olla amb un pessic de sal. De fet, aquesta última era l’única manera que jo m’havia menjat les castanyes abans de popularitzar-se les castanyades a l’aire lliure. Si tanco els ulls, encara veig l’olla al foc els dissabtes a la tarda, calentonets a la cuina, esperant que estiguessin a punt de menjar-se. Deu ser allò de la memòria degustativa, que penses en una època determinada amb un menjar determinat, i no només et ve al cap el que va passar sinó fins i tot tornes a sentir el gust, en aquest cas, de les castanyes bullides... i renoi que n’eren de bones! Crec que avanço la castanyada!

El meu pare, amb un nas fi sobre la història rodenca i ploma afilada per les curiositats i la ironia, em va dir un dia: "Ves que el Colom no sigui català i que no vingui de Mas Colom, de Roda"

Octubre i tardor