Saben què és apostar per un projecte en què, en un inici, només creus tu. Saben què és trucar a centenars de portes i que cap no s'obri. Saben què és sentir-se com un salmó nedant a contracorrent

Viuen entre nosaltres, però no són com nosaltres: tenen superpoders. Tenen dues cames i dos braços i dos ulls i dos pulmons, però no es posen mai malalts. Tenen maldecaps a casa i a la feina i amb els fills i amb els pares i amb els veïns, però no desconnecten ni els caps de setmana (almenys, no del tot). Alguns diuen que fan “vacances” (d’altres no saben què significa aquesta paraula). Tenen només dues mans i un sol cervell, però són capaços de fer malabars amb mil projectes alhora: respondre amb correcció al proveïdor que truca per dir que els materials encarregats no arribaran a l’hora (un altre cop?!); no perdre la paciència amb el client que truca per demanar (exigir!) el milionèsim canvi en un projecte ja validat; presentar puntualment les liquidacions d’IVA, IRPF, intracomunitàries i mil tràmits burocràtics més; recordar que el nen avui té piscina i que l’àvia s’ha de prendre les pastilles de la pressió; que aquest dissabte vindran els sogres a sopar i que algú és intolerant a la lactosa (tot i que potser no recordin de quin “algú” es tracta, exactament, i tothom acabi menjant col amb patata, per si de cas). Treballen amb dates límits impossibles. Es mouen amb cotxe, bicicleta i patinet. Són els que més feliços estarien de poder disposar d’uns trens de rodalies, en condicions, que els permetessin treballar amb el portàtil i el mòbil mentre van de Vic a Barcelona. I de Barcelona a Terrassa. I de Terrassa a Lleida (o era a Tarragona?) i d’allí a ves a saber on. Que tant et parlen en anglès com en xinès. Que tant es desvetllen per una videoconferència a altes hores de la matinada, amb l’altra punta del planeta, com perden tot el dia per poder fer un cafè amb la CEO (o el CEO) d’una gran empresa que (ves per on!) només els ha pogut fer un forat de cinc minuts, de les 14.34 a les 14.39, per tractar aquell projecte “tan i tan urgent i que corre tanta pressa i que és tan important i tu qui ets?”. Avui són especialistes en màrqueting. Demà, comptables. Demà passat, experts informàtics i comercials. Un dia te’ls trobes submergits en fulls de càlcul infinits i l’endemà triant el color de les parets de les noves oficines (bé perquè el projecte va vent amb popa o bé per tot el contrari). Un dia abominen de les IA i el següent han fet un curs intensiu de 50 hores per saber-ne més que ningú. Un dia asseguren que el que avui funciona és el tracte personal i les reunions en grups reduïts, de tu a tu, i la setmana següent els descobreixes parlant en una videoconferència de vuit-centes persones amb traducció simultània a cinc idiomes. Saben què és la solitud. Saben què és apostar per un projecte en què, en un inici, només creus tu. Saben què és trucar a centenars de portes i que cap no s’obri. Saben què és sentir-se com un salmó nedant a contracorrent. Saben què és despertar-se en plena nit, amb els pulmons bategant de terror, per no saber com es pagaran les factures i el sou dels treballadors a final de mes; que, al final, tothom acabi cobrant excepte ells. Saben què és viure permanentment en una pel·lícula de MacGyver, on ells són els protagonistes que sempre se les han d’empescar a correcuita per arreglar-ho tot. Saben què és autoexplotar-se fins a cotes que mai no haurien permès que ningú els explotés a ells; que ells no s’atrevirien a exigir mai a ningú. Caure mil cops, aixecar-se mil i un. La por de fer un pas més i, alhora, la por de no fer-lo. La passió que t’arrossega a intentar acostar-te al futur somiat i, alhora, l’amenaça que qualsevol pas en fals et retorni a la casella de sortida, colgat de deutes. La il·lusió de creure en “alguna cosa” que només ells són capaços de veure; de veure un demà que ningú no pot veure encara. Potser en coneixeu algun, es fan dir “autònoms”: viuen entre nosaltres, però no són com nosaltres.

Saben què és apostar per un projecte en què, en un inici, només creus tu. Saben què és trucar a centenars de portes i que cap no s'obri. Saben què és sentir-se com un salmó nedant a contracorrent

Oda als autònoms