He percebut una cultura d’organització i un estil de tracte molt proper i generós respecte a tots els pacients

Al llarg de les darreres setmanes, tot i que personalment havia estat molt rigorós amb el seguiment de les mesures anti-Covid recomanades, vaig emmalaltir per aquest virus i vaig ingressar d’urgències a l’Hospital Universitari de Vic, on he rebut tractament durant 18 dies.

Durant aquesta estada, i a conseqüència de l’evolució negativa que va tenir la meva malaltia, vaig passar per diferents unitats i serveis de l’hospital (urgències, planta Covid, semicrítics i UCI). Afortunadament, el tractament que em van aplicar va tenir resultats positius i, gràcies a això, fa pocs dies vaig rebre l’alta hospitalària i avui puc adreçar-me als lectors per explicar la meva experiència.

En l’àmbit de l’organització d’empreses i entitats, tothom reconeix que un hospital és, sens dubte, una de les institucions més complexes de gestionar en condicions de normalitat. Tanmateix, he viscut el dia a dia del que significa fer funcionar aquest mateix hospital en plena pandèmia. Les mesures de seguretat i protocols que ha d’aplicar el personal, tant l’auxiliar, com d’infermeria i el mèdic, són d’extremada complexitat. Les tecnologies que s’han anat incorporant per tractar adequadament aquesta pandèmia, tant en l’aspecte respiratori com en d’altres, també han fet augmentar considerablement els requeriments de coneixements tècnics per al seguiment dels malalts. I tot això s’ha hagut de fer enmig d’una gran tensió per l’alta ocupació hospitalària a conseqüència de la pandèmia.

La sensació personal que he tingut durant tots aquests dies ha estat que els protocols de seguretat en cap cas han impedit mantenir una relació professional-pacient amb un nivell de sensibilitat i d’atenció extraordinàries. He percebut en mi mateix i en tots els companys amb qui he compartit habitació una cultura d’organització i un estil de tracte molt proper i generós respecte a tots els pacients. Cal tenir molt present que en aquesta situació, especialment el personal auxiliar i d’infermeria es veu obligat a assumir, a més de les tasques professionals que els són pròpies, la de substituir el suport familiar dels pacients que, òbviament, per qüestions de seguretat, no poden ser-hi presents.

Al llarg de la meva vida, tot i que vaig néixer a les comarques de Girona, he residit molts anys a l’àrea metropolitana de Barcelona i conec el funcionament de bona part dels serveis que es presten en aquest àmbit territorial, també en el sector sanitari. Des de fa pocs anys visc a Osona, i durant aquesta etapa una de les sensacions que he tingut és que sovint la ciutadania d’aquesta comarca no és prou conscient de l’alta qualitat i disponibilitat de molts dels serveis de què gaudim aquí, a les nostres terres. En l’àmbit sanitari que ara m’ocupa, aquesta experiència m’ha fet evidenciar l’existència d’un teixit molt complet de serveis sociosanitaris de gran valor i de qualitat absolutament homologada, molts d’ells amb un alt nivell d’innovació, com ara el model de cures pal·liatives, el desplegament d’una xarxa de centres d’atenció primària o el model d’atenció a la salut mental. N’és un exemple Osonament, capdavantera al nostre país en serveis complementaris en salut mental i reconeguda en àmbits internacionals.

La categoria d’Hospital Universitari no és una simple marca. Els orígens del projecte es remunten, molts anys enrere, en el marc de la creació de la Universitat de Vic i, amb el pas del temps i amb el suport explícit de les institucions del territori, avui ja es fan evidents els seus resultats en benefici de la ciutadania. La Facultat de Ciències de la Salut i del Benestar de la UVic fa més de dues dècades que forma, entre d’altres, personal d’infermeria d’alta qualificació. De fet, una bona part de totes les infermeres i infermers dels nostres hospitals i de la resta de serveis sanitaris d’Osona han estudiat en aquesta facultat de la UVic, se’n senten orgullosos i orgulloses i a més participen activament i diàriament en la incorporació de noves titulades i titulats i en l’acolliment d’estudiants en pràctiques. La facultat, a més, ja fa temps que ha desplegat un ampli sistema de formació dual, en què pràctica i teoria es complementen de manera constant, que sense dubte la converteix en una de les millors i més innovadores facultats d’infermeria del nostre país.

El caràcter universitari d’aquests hospitals també és un element clau per captar talent mèdic, que té l’oportunitat d’incorporar-se a un projecte de coneixement i de futur. Durant la meva estada he constatat l’existència d’un col·lectiu mèdic molt ben preparat i implicat en la millora constant de la institució. La fa poc creada Facultat de Medicina, sens dubte, ja està reforçant també aquesta línia estratègica. Només cal veure la participació d’estudiants de 3r i 4t curs de Medicina a les pràctiques hospitalàries, els doctorats en Medicina que s’estan materialitzant i el planter de catedràtics i titulars d’alt nivell de coneixements que s’estan incorporant a la facultat i, per tant, en el conjunt del sistema sanitari d’Osona.

Finalment, permeteu-me esmentar el nou projecte que s’està liderant des del rectorat de la UVic-UCC i des de la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut, ens titular de la Facultat de Medicina, conjuntament amb la Fundació Althaia de Manresa, el Consorci Hospitalari de Vic i l’Institut Català de la Salut, entre d’altres. Es tracta de la creació d’un Institut de Recerca i Innovació en Ciències de la Vida i la Salut a la Catalunya Central, que aglutinarà i potenciarà tot l’àmbit sanitari i de coneixement del nostre territori.

Amb aquest escrit he volgut fer palès el meu reconeixement personal al conjunt de professionals que integren aquesta estructura sanitària. També, de forma explícita, vull deixar constància del meu profund agraïment per tot el que han fet per mi.

Tanmateix, no em quedaria prou satisfet si no fes una consideració final: Catalunya disposa, com s’ha evidenciat aquest darrer any, d’un dels millors sistemes sanitaris actuals, amb una alta qualitat i equitat, i absolutament connectat amb el coneixement a escala mundial. Fa anys, com a país, vam cometre l’error de quadrar uns pressupostos reduint significativament els recursos dedicats a finançar aquest sistema. És un error que no podem tornar a cometre si realment estem convençuts, com crec que ho està la majoria de la ciutadania, que el sistema sanitari d’un país conforma el primer o almenys un dels primers drets fonamentals de les persones que en formen part. Aquest dret a la salut pública, amb equitat i igualtat, no l’hem perdut tot i aquesta brusca disminució pressupostària. I això ha estat gràcies a l’entrega i abnegada implicació del conjunt de professionals del sistema sanitari. Crec que ha arribat l’hora no només d’agrair-ho, com estem fent constantment, sinó de resoldre definitivament la seva precarietat pressupostària i reconèixer com es mereix aquest col·lectiu.

Em consta que en les darreres setmanes un col·lectiu de professionals liderats pel Dr. Antoni Trilla, cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, i pel Dr. Manel del Castillo, gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, ha elaborat un conjunt de propostes de millora, amb una voluntat de realisme i d’implicació que els qualifica extraordinàriament, i que l’han fet arribar al nostre govern. Aquestes mesures es concreten en la necessitat d’augmentar el pressupost de la sanitat catalana entorn d’uns 5.000 milions d’euros addicionals en els propers quatre anys.

La pregunta que formulo públicament és, què podem fer la ciutadania si tenim tan clar que no volem perdre aquest dret fonamental de la salut, per ajudar a materialitzar, de forma ràpida, aquest reconeixement i conjunt d’actuacions? Des de les nostres institucions, empreses o organitzacions, crec sincerament que podem ajudar la classe política a prioritzar adequadament aquest objectiu. Entre tots hem de ser capaços de renunciar a quelcom que potser no és tan prioritari, en benefici de consolidar aquest dret fonamental. També podríem, com a societat, des de diferents àmbits, contribuir a anticipar una part significativa d’aquests recursos mentre des del punt de vista polític no es puguin consolidar aquestes partides de forma definitiva en els pressupostos públics. Es tracta, doncs, d’una proposta molt concreta: un gran pacte social, liderat per la política, la ciutadania i les empreses i institucions, per continuar tenint un dels millors sistemes sanitaris públics del món i per reconèixer i dignificar la feina imprescindible i valuosa que fan els professionals que l’integren.