Odiava el futbol, però li encantava anar a l’estadi
No suportava el futbol, però li encantava anar a l’estadi. Des d’adolescent havia volgut ser vigilant de camp. Aconseguir-ho havia estat un somni fet realitat. Des que havia guanyat la plaça, cada diumenge de partit entrava de les primeres a l’estadi i ocupava orgullosa la seva cadira a primera fila: a primera fila del públic; d’esquena al terreny de joc.
Des d’aquella tribuna privilegiada esguardava amb deteniment les reaccions de la multitud asseguda al seu davant: observant el camp embadalida; aliena a la seva mirada escrutadora. La seva il·lusió nerviosa abans del xiulet inicial. Les pors i les enrabiades durant el partit. L’explosió d’alegria final o els laments per la derrota del seu equip. Jugava a imaginar que la causa de tant trasbals era molt més que un joc de pilota rere la qual corrien vint-i-dos adults amb pantalons curts.
Quan els rostres s’omplien de nostàlgia, els imaginava recordant el seu primer dia d’escola o la seva primera pel·lícula al cine o el primer cop que havien pujat a una muntanya russa.
Cares de preocupació i ella imaginava una tele gegantina al seu darrere, l’últim capítol d’una sèrie de prime time en què els actors protagonistes s’enfilaven fins al punt més elevat d’un precipici i miraven avall. O una escena al menjador de casa: els pares sent conscients de sobte que els seus fills s’han fet grans, davant d’una pregunta plantejada amb tota picardia per qui encara creien un infant.
A voltes s’imaginava convertida en directora d’un concert del qual sols el destí controlava el tempo, una batuta invisible marcant el compàs a les seves mans. Un moviment lent i mig estadi deixava escapar un “Ooooh!” de decepció combinat amb un “Aaaah!” d’alleujament de l’altra cinquanta per cent. Un cop sec i un “Ai!” d’esglai es multiplicava boca a boca junt amb un “M***!” a l’altre costat de les grades. Un crescendo final: un “Sí!” repicat amb salts d’exultació combinat amb un “No!” de desesperació a sotto voce i mans estirant-se els cabells.
Era la metàfora perfecta de la comèdia humana: mitja humanitat de festa mentre l’altra meitat es planyia pel seu destí. Ni tan sols els percentatges devien ser correctes. Potser eren un vuitanta-vint. Potser eren un vint-vuitanta.
Els dies que l’emoció l’envaïa, els seus ulls es perdien per les altures de l’estadi, fins a dos seients sempre buits de la tercera graderia.
En la seva ment, una filla i la seva mare. Un nadó rialler que es convertia en una nena de cabells curts i genolls pelats i més tard en una adolescent de llargues trenes i galtes sempre maquillades de blanc. I al costat d’aquell arlequí d’esperit gòtic, una dona que envellia any a any, molt més de pressa del que marcava la distribució mitjana de qualsevol campana de Gauss: els seus trenta eren com cinquanta; els quaranta com vuitanta; als cinquanta ja no hi era. Els seients sempre buits.
–Ei! Estàs bé?
La seva ment va tornar al moment present. Al xivarri eixordador que l’envoltava. L’àrbitre xiulant penal. Un nen assenyalant-la amb ulls plens d’interrogants.
Va improvisar un somriure. Va assentir amb el cap.
–Però… estàs plorant.
La paraula va conjurar la sal fugint-li dels ulls; el vent gèlid acaronant-li les galtes. Es va eixugar la pell amb moviment destre del dors de la mà mentre l’estadi esclatava amb un guirigall d’emocions al seu voltant.
–Gooooooool!
–Nooooooooo!
El nen es va fondre amb una abraçada amb els seus pares, amics i germans, oblidada de soca-rel la preocupació per aquella desconeguda de nou convertida en fantasma invisible. Ella va dirigir la mirada als dos seients buits. Va imaginar la mare feliç per la victòria. La mare conformada amb la derrota. La mare viva, independentment de l’emoció transitòria que en aquell moment fes bategar la seva ànima. L’àrbitre xiulant el final del partit. El públic posant-se dempeus per abandonar les grades.
–Tornarem diumenge que ve, oi que sí?
El nadó-nena-adolescent agafant amb força la mà que la dona li oferia.
–Sempre.