Avui la Corona d’Aragó està com està: els catalans més espanyolitzats, els balears més teutons, els valencians més castellans i en els aragonesos, ras i curt, se’ls en fot Barcelona, Sevilla, Valladolid o Madrid

“Todos sabemos lo que significa la derecha y lo que significa la izquierda y lo mucho que se ha discutido por una cuestión aparentemente tan nímia.” Javier Tomeo (Patio de butacas, 1991) L’octubre, aquí i ara, és un mes tripartit: per una banda el 12 d’octubre, la festa de la Hispanidad i la nit fosca de l’anomenat Descobriment d’Amèrica amb un Colom de protagonista (a)històric. El segon tema del tema són els fets del procés neoindependentista amb dies assenyalats com l’1-O, el 3-O i el 27-O; i per acabar aquest trio commemoratiu retornem al 12-O, festivitat de la Mare de Déu del Pilar, la pilarica saragossana patrona de la Guàrdia Civil dels tricornis enxarolats. Del Descobriment i de Colom n’he parlat referint-me als viatges comercials i contactes amb pobladors, fauna i productes caribenys, així com per analitzar aquest personatge llegendari que tothom –menys els amerindis– el vol fer seu, sigui almirall d’ànima jueva o cristiana i de cos genovès, gallec, mallorquí, extremeny, portuguès, valencià, català o, fins i tot, manlleuenc. En el llibre Croquis manlleuencs (1952) Francesc Pujol i Esteve Gaja van escriure “arran de la possibilitat d’un Cristòfor Colom manlleuenc” revelant la coincidència de la banda d’atzur sobre camp d’or de l’escut d’armes de l’antic castell de Manlleu amb l’escut familiar colombí. Els autors, que apunten com el cognom Colom era freqüent a la comarca, es basen en les cròniques del canonge Francesc Tarafa i en les teories del peruà Luis de Ulloa (1869-1936), que és qui va propagar la catalanitat del descobridor en assaigs com Cristóbal Colón, catalán i El descubrimiento hispanocatalán de América. El tema colombí l’he tractat en els meus llibres sobre els contactes etnolingüístics maia-castellans i ha estat aquest segle XXI que he publicat articles periodístics a La Marxa, EL 9 NOU, El Ter i Diari de Manlleu; persisteix, però, l’intríngulis interpretatiu pel que fa on va nàixer el navegant, on va viure, on va morir i on està, de veritat, enterrat. Fins i tot es discuteix si tornant d’un dels seus viatges atlàntics –ell mai va trepitjar terra ferma– va arribar al gadità port de Palos o ho va fer a l’empordanesa platja de Pals. Es pot concloure, doncs, que se segueixen fent volar coloms i més d’un ideòleg (retro)nacionalista s’entesta a convertir l’almirall, a partir dels postulats de Josep M. Castellnou (Cristòfor Colom, català, 1989) i del Centre d’Estudis Colombins, en un heroi del panteó catalanòfil. Potser per això les grotesques pintures amb els Reis Catòlics –Ferran i Isabel, tots dos d’Aragó?– i els indis captius eclipsen el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i la monumental columna, amb gravats infames a la base, segueix presidint el Port barceloní; però no es fan estranys aquests despropòsits colonials quan es defensen idees revisionistes com les dels historiaferits de l’Institut Nova Història. No cal ser antropòleg per saber que la tergiversació de la història és, per se, històrica i ho és perquè la viuen els pobles però la dicten dictadors, reietons i cardenals. Tot i que està documentada la presència conqueridora catalana a Amèrica (Gaspar de Portolà i Cia.), millor no remoure aquests assumptes cortesans, evangèlics i criminalistes, no fos cas que encolomessin a Catalunya algun Xristo-Ferens Colomo –estranger sense pàtria– i, amb ell, tota la llegenda negra de la colonització d’Amèrica. Les monarquies anglicanes i tsaristes beneïdes per Sant Jordi, omnipresent a Westminster i al Kremlin, s’escuden a catedrals i a castells i els partits dretans –neonazis al nord i neofeixistes al sud– aprofiten la luxúria reial per imposar-se a Suècia, Polònia, Hongria, Regne Unit, Àustria, Suïssa o Itàlia, mentre que al continent americà, de la Patagònia al Pol Nord, les esquerres progressistes recuperen poder després de cinc segles de governs colonials. La revitalització de les cultures originàries d’Amèrica és decisiva al Canadà, Mèxic, Guatemala, Perú, Equador, Bolívia, Paraguai i Xile, on inuits, nahues, maies, quítxues, aimares, guaranís i maputxes reivindiquen els seus territoris i les seves llengües, ho fan des dels pobles, ciutats i parlaments. Per posar-se al dia llatinoamericà, amb dades i dates, es pot consultar “América Latina en transición” dind del Dossier Vanguardia. Pel que fa als successos de l’octubre de 2017 i fets precedents (Arenys de Munt, 2009) n’he transcrit la meva opinió enèsimes vegades referint-me a l’1-O com el matí/migdia del referèndum apallissat, al 3-O com el vespre del Borbó cabrejat i al 27-O com la tarda de la DUI momentània i d’una desbandada que encara dura. En el debat de política general de finals de setembre s’ha vist un combat d’exhibició entre el murri Aragonès de “l’acord de claredat” i el superb Batet de la “qüestió de confiança” (ja!), un embat del qual l’expert referí Jové va donar guanyador en el president d’un referèndum acordat i perdedors en els consultors de Junts/Convergents (Borràs, Puigneró), uns fratelli que –des del pujolisme– traeixen ERC i són una rèmora per Catalunya. De govern de coalició a govern de col·lisió, sense cohesió ni unitat de l’independentisme, el 52% s’ha fos. D’Oktoberfest, col·legues d’Òmnium i de l’ANC, res de res. Cinc anys després és evident que la cosa no va anar bé, que no hi va gens ni mica i que difícilment hi anirà; hi ha autonomia per anys si no s’imposa la República Federal Ibèrica (2031) i es destrona en el lligacama Felip VI. Mentrestant al cor d’Europa, russos i ucraïnesos lluiten cos a cos, amb la mordacitat que mentre que els russos fugen evitant ser reclutats per una guerra aliena, els ucraïnesos s’aferren mesells a totes les armes de segona mà. Rússia actua amb la Xina darrere, Ucraïna sobreactua amb EUA davant i l’Europa democràtica, desplaçada de la història, està atrapada pel gas i pel gra, a prop de la misèria més ridícula i que no és altra que la de la colonitzadora colonitzada. De Nostra Senyora del Pilar, què se’n pot dir? Recordo dues devotes jotes reivindicatives de l’ebrenca Cesaraugusta. Una diu: “La Virgen del Pilar dice / que no quiere ser francesa / que quiere ser capitana / de la tropa aragonesa”; i l’altra: “La Virgen del Pilar dice / dice que no dice nada; / que por mucho que ella diga / ¡que se nos llevan el agua!”. Avui la Corona d’Aragó està com està: els catalans més espanyolitzats, els balears més teutons, els valencians més castellans i en els aragonesos, ras i curt, se’ls en fot Barcelona, Sevilla, Valladolid o Madrid. Fins i tot molts afeccionats de la SD Huesca, fent honor al seu lema “Sin reblar”, prefereixen que l’equip no jugui a primera divisió que la visitin hinchas de capitals del Regne d’Espanya; això sí, com que els manyos no tenen mar salada, han ocupat –pagant– la Costa Daurada, de Salou a Cambrils via Reus. I parlant de cava recomano el Reyes de Aragón, elaborat a Calataiud: cada ampolla ret homenatge a un dels reis de l’antiga corona. El brut nature, per exemple, està dedicat a El Monje!, les xapes són de col·leccionista i el líquid de sommelier. Després de Servet, Goya, Ramon y Cajal, Buñuel i altres genis baturros i mort Labordeta –somarda republicà– trobem personatges, poca broma, com el rojo Lambán, el viral Simón, el futbolero Tebas i la tossuda Pilar Alegria, un malson per al fatxa Feijóo, una pilarica amb tremp aspirant a presidir les Corts de l’Aljaferia. Aragó disposa d’excedents en energies renovables (parcs eòlics i fotovoltaics) que subhasta a compradors deficitaris com Catalunya on, per la ganduleria del Parlament, tot just ara es vol endegar l’Energètica, empresa pública d’un sector burocratitzat per la voracitat de capitals privats d’escrúpols. L’hidrogen verd es farà esperar en un territori a l’inrevés, amb els extensos i rics Monegres veïns exportant cereals, vent i sol en direcció a un depauperat nord-est metropolità. Per concloure aquests apunts gens folklòrics, ¿qui no ha tingut o té una àvia, tieta o cosina de nom Pilar? Recordem pilariques com la grossa tertuliana Pilar Rahola i la menuda ninotaire Pilarín Bayés, dibuixant del llibre Trobament de dos mons (1992) i ara, enhorabona!, amb nom de biblioteca; dues pilars de la Catalunya esqueixada del sketch, dos pilars mediàtics de la Catalunya processal. Un altre octubre, doncs, amb Cristòfor Colom navegant pels segles i pel ciberespai, amb una Fiesta Nacional de España amb més 'ñ' que mai i amb un cinquè aniversari de l’1-O amb l’independentisme noquejat sota l’Arc de Triomf, amb les urnes buides i cap –ni un– mandat, amb les arrels populars tocades, les branques partidistes esquinçant-se i les fulles nacionals caient lànguidament com cada tardor, la magnífica tardor en què la natura mostra colors intensos i preserva esperances davant un futur de tempestes incertes i de calmes atraients.

Avui la Corona d’Aragó està com està: els catalans més espanyolitzats, els balears més teutons, els valencians més castellans i en els aragonesos, ras i curt, se’ls en fot Barcelona, Sevilla, Valladolid o Madrid

‘Oktoberfest’ del Pilar i de Colom