Omnipresents
Fa unes setmanes, en un esdeveniment de Liderem, una plataforma de joves i per a joves, un company va preguntar-me pels estudis que cursava; amb l’entonació amb aquell punt d’orgull que caracteritza els juristes i que aviat adquirim els que estem en procés de ser-ho, vaig contestar-li “Jo, Dret”. Va fer girar els ulls cap amunt fent una ganyota i crec que va pensar: “Aquesta també?”. Vaig aixecar la barbeta i les celles, seriosa. Em va dir, fent broma, que estem a tot arreu els de Dret, com si d’una pandèmia es tractés. Em va fer pensar. No perquè m’ofengués, sinó perquè, lluny d’això, no aconseguia veure-hi el problema en què estiguem a tot arreu. Som omnipresents.
De fet, els que estem a l’últim curs del grau ja ho hem comprovat: sovint cal multiplicar-se. Hem passat quatre anys devorant manuals, compartint inquietuds amb els companys entre cafès -i he de confessar que alguna nit desesperada fins i tot Red-Bulls-, pensant que no arribàvem, però arribant; adreçant-nos mirades de complicitat en aparèixer a l’examen un tema que no havíem descartat, passant nits de dormir més aviat poc, i somiant de dia en el futur professional. Uns anys de rebre, per part del típic tiet pesat a cada dinar de Sant Esteve, allò tan previsible de: “I no vols seure? Què fas, dret?”. Uns anys de sacrificar unes quantes birres amb amics, de començar a construir la nostra futura xarxa de companys de professió i d’haver forjat vincles, no només a les aules, entre alumnes i professors, sinó també amb el personal de la cafeteria i la copisteria, que ens han fet la rutina menys rutina i, de fet, s’han convertit en part d’aquesta.
En Jacinto, una de les figures més reconegudes de la facultat -és qui fa possible que comencem el dia amb un bon cafè- un vespre, quan sortia de la biblioteca, em va preguntar per què marxava tan d’hora. Li vaig explicar que havia d’anar a córrer perquè el diumenge m’havien embolicat per fer una cursa, la de Bombers. “No vayas, Júlia. Correr es de cobardes, hija”. Sempre sap com treure’ns somriures.
La cursa, que va ser un èxit, a més de recaptar fons per causes solidàries, honra la labor diària dels bombers i el compromís del cos amb la ciutadania. Vaig pensar que els bombers no són els únics que tenen focs per apagar. Per nosaltres, els futurs advocats i advocades, parlar només d’il·lusió i vocació, separant-les de les flames i el fum, dels reptes associats actualment a la professió, és com demanar a algú de Manlleu que expliqui d’on és sense esmentar Vic.
Per això, que ara, segons el cens del Consell General de l’Advocacia Espanyola (CGAE), estigui en perill el relleu generacional a l’advocacia no respon només a un únic factor. Cada vegada són menys els que estudien Dret, els que fan el màster d’Advocacia i els que acaben exercint. Hi pot haver una explicació demogràfica, però segurament també de barreres d’accés a un grau amb notes de tall altes a les universitats públiques, però amb imports elevats de matrícula a les universitats privades. I, després, entre els que acaben el grau -i tenint en compte els abandonaments- una part dels estudiants optarà per opositar, i una altra, considerant l’augment de l’oferta de dobles graus, dedicant-se a altres sectors.
D’entre els que esquiven tots aquests obstacles i acaben esdevenint advocats, en una generació marcada pel gran ús de les xarxes socials, la necessitat d’immediatesa de resultats i la urgència per construir una carrera fa que l’advocacia aviat esdevingui menys atractiva per uns quants, atès que, com ens comentava fa uns dies Juan Ignacio Alonso, soci d’Andersen, als joves del Youth Economic Circle, al final l’èxit professional arriba, però triga. I cal ser constant. I tenir paciència. Potser tenim massa pressa.
Aquesta manca de relleu generacional pot fer pensar que, pels que escollim la professió, tot serà més senzill, però, de fet, el 76% dels integrants de l’advocacia, segons l’últim estudi del CGAE, pensen que en l’actualitat els advocats més joves tenen més difícil que mai obrir-se camí en la professió. No és una qüestió de saturació del mercat laboral, sinó de les condicions d’aquest.
D’entrada, que les grans firmes lluitin per captar i fidelitzar el talent jove i augmentin els sous d’entrada dels juniors, té una contra indicació: resulta inassumible pels mitjans i petits despatxos. Molts joves, per tant, inicien la vida laboral només per adonar-se que les nits sense dormir i les dificultats per arribar a final de mes – l’habitatge el deixem per un altre moment- no s’han quedat a la facultat.
En aquest context, han irromput les preocupacions per la salut mental, la lluita per eliminar les desigualtats de gènere i la incertesa de l’impacte que pugui tenir la intel·ligència artificial (IA) a la professió. Però si una cosa caracteritza als joves és la capacitat de veure el got mig ple: que entre la por i la il·lusió, aquesta darrera pesi prou com per a inclinar la balança. I parlant de balances: potser aquesta és la nostra manera de contribuir al món. Amb petits gestos, però grans causes, amb més preguntes que respostes, i amb la convicció que, malgrat tot, val la pena. Així ho apuntava l’estudi del CGAE quan denotava que, sorprenentment, tan sols un 29% dels joves i un 23% de les joves preveu un empitjorament de la situació de l’advocacia.
Pel que fa a la IA, el fet que ja estigui substituint algunes de les tasques típicament associades als becaris, i que ho faci en qüestió de segons, implica que els professionals podran centrar-se en tasques de major valor afegit. En l’escenari actual, el component humà guanya encara més valor, i és precisament aquest el que cap mena de realitat virtual pot substituir. No pots dir que ets cuiner perquè tens una ThermoMix, de la mateixa manera que disposar d’un perfil de Twitter -ara se’n diu X- no et converteix en un periodista i un sistema d’IA no és un advocat. Per tant, mirem-nos el futur amb optimisme.
I les dones també. Segons dades del cens numèric Abogacía en Datos, la presència femenina supera la masculina, a nivell estatal, fins a la franja dels 51 als 55 anys, punt en què s’inverteix dràsticament la proporció. A la franja de majors de 72 anys, el 85% dels col·legiats són homes. Si bé l’accés de les dones a un sector tradicionalment masculinitzat és una bona notícia, la representativitat femenina als alts càrrecs del sector continua sent reduïda; ocupen tan sols el 31% dels càrrecs més alts. Ens queda, encara, camí per recórrer.
Un altre camí és el de la salut mental, i el primer gran pas és que s’hagi trencat el tabú. En un estudi de l’ICAM, part dels lletrats, especialment dones i joves, percebia la professió com un factor negatiu pel seu benestar. Començar per reconèixer que és important cuidar-nos ja és, per si sol, una palanca de canvi. Cuidant-nos, respectant-nos i formant-nos sempre. Cada vegada serà més important adaptar-se a un context sacsejat durant els últims lustres per diverses crisis: la financera, la sanitària, la bèl·lica o la climàtica.
Així, potser no estem tan malament. La tendència és positiva i, en aquest context, les iniciatives d’associacionisme i els col·legis d’advocats juguen un paper vital en el desenvolupament dels joves professionals, no només formant-los, sinó fent de xarxa. Una xarxa real, no virtual. Sovint es diu que la nostra és una generació massa connectada a les xarxes, però desconnectada de les relacions reals, que vivim al món virtual. A l’advocacia jove el panorama és el contrari: setmanalment, actes, tallers, formacions, esdeveniments, trobades i debats emplenen les nostres agendes. Potser sí que estem a tot arreu, sí, com una pandèmia.
De fet, la filòsofa Marina Garcés, quan parlava de la Covid, assenyalava que pandèmia porta el prefix pan, que significa “tot”, i que denota una mescla de molts aspectes. L’advocacia jove també consisteix en un conjunt de factors: una generació ben formada, amb més consciència crítica i social, marcada per crisis globals que han posat en evidència desigualtats estructurals i que vol, com els bombers, apagar focs. Una “pandèmia” que, més que ser un problema, és un antídot, i que té molt clar que córrer per escapar sí que és de covards, però córrer per afrontar reptes sempre serà de valents. Encara que hàgim de ser omnipresents.