Tot aniversari és en el fons la celebració d’una victòria sobre el temps, la capacitat de resistir, de ser-hi, de […]

Tot aniversari és en el fons la celebració d’una victòria sobre el temps, la capacitat de resistir, de ser-hi, de perdurar. Això també val per la celebració del 73è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948 per l’Assemblea General de Nacions Unides. Encara que no es tracti d’un aniversari vistós és important recordar aquesta data, o tal vegada sigui una obligació recordar-la. La Declaració no només va ser un esdeveniment històric del segle XX, sinó un dels fets més rellevants de la història de la humanitat. Cal tenir present que aquesta taula de drets fou la resposta civilitzada a les atrocitats comeses durant el segle XX amb les dues guerres mundials. La comunitat internacional, avergonyida per la pròpia perversió humana, va intentar crear un ordre nou basat en uns drets que havien de permetre la convivència humana i, d’aquesta manera, contribuir a evitar noves guerres, prevenir conflictes i garantir els drets fonamentals a totes les persones per tal de millorar les seves condicions de vida. Passades més de set dècades els drets humans que haurien de ser la insígnia del nostre temps continuen essent el gran problema de la humanitat, perquè en la situació actual del món estan permanentment amenaçats. Només cal donar un cop d’ull a l’actualitat per veure les vulneracions sistemàtiques a la dignitat humana. Cada any Amnistia Internacional, un moviment mundial que treballa per l’acompliment dels drets humans, publica el seu informe on documenta amb exhaustivitat i rigor la situació dels drets humans arreu del planeta. La fotografia mundial a partir de l’anàlisi d’aquesta organització és desoladora. S’hi recullen les desigualtats en l’accés a les vacunes contra la Covid-19 que afecten bàsicament la població dels països amb menys ingressos, es constata com la violència de gènere i la violència sexual es manté a nivells alarmants a tot el món, i com la repressió a la dissidència és cada vegada més intensa i més violenta arreu. També es fa ressò de la continuïtat dels atacs a la població civil en diferents conflictes armats, i com aquests mateixos conflictes obliguen milions de persones a fugir dels seus països, i haver-se de refugiar en d’altres, o bé els atacs contra minories ètniques i religioses. El reguitzell de vulneracions dels drets humans podria exemplificar-se dissortadament amb molts altres fets. Davant de tants inferns que cremen a la terra l’aniversari dels drets humans no és una celebració qualsevol, perquè el progrés de la humanitat està inexorablement condicionat a l’acompliment d’aquests valors universals, i ningú se’n pot desentendre. Eleanor Roosevelt, que fou la primera presidenta de la Comissió de Redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, davant la pregunta d’on comencen els drets humans, respon: “Als llocs petits, a prop de casa, tan propers i tan petits que no es poden veure en cap atles: el barri en què es viu, l’escola o la universitat a les quals s’assisteix, la fàbrica, la granja o l’oficina on es treballa. Aquests són els llocs on cada home, dona i nen cerquen igualtat. Si aquests drets no tenen sentit aquí, no en tindran en cap altre lloc. Sense defensar-los prop de casa, la recerca de progrés en el món serà en va”.

Tot aniversari és en el fons la celebració d’una victòria sobre el temps, la capacitat de resistir, de ser-hi, de […]

On comencen els drets humans?