“On és el lavabo?”
Notícies aparentment petites a vegades porten corrent de fons. Com la de fa uns dies que explicava que gairebé un de cada quatre joves catalans (22,7%) té una feina per la qual està sobrequalificat. És a dir, molts joves tenen més formació de la que requereix el lloc de treball que ocupen. Això origina diversos problemes: cobren menys del que haurien de cobrar, endarrereixen l’edat d’emancipació o decideixen anar-se’n a un altre país a buscar-se la vida. Són baules que construeixen una cadena de frustracions. Davant d’aquest diagnòstic la teràpia que es recepta des de la política i des de l’economia sol ser un tòpic: la culpa és del sistema educatiu. Diuen que la formació està desconnectada de la realitat. I suggereixen, sempre, que es canviï la formació; el que s’hauria de fer, però, és transformar la realitat.
Sona utòpic, però és estimulant. Davant d’un problema gruixut -i aquest ho és- canviar el focus ajuda a abordar-lo des d’una altra perspectiva. Me’n vaig fer càrrec la vegada que, per un entrebanc greu de salut, vaig estar una temporada ingressat a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Durant els primers dies, a l’UCI, l’evolució era incerta. Quan van deixar entrar la meva mare i el meu germà, la metgessa, competent i amable, els va explicar fil per randa la situació. La meva mare, resignada, assentia amb el cap; el meu germà, mut. Quan va acabar l’explicació, la metgessa els va dir: “Tenen alguna pregunta?”. I el meu germà va respondre: “On és el lavabo?”. La metgessa va quedar de quadres. La meva mare es volia fondre. Es va fer un silenci espès. Però la maniobra era intel·ligent. La conversa estava en un carrer sense sortida. La pregunta va ser un cop de volant per canviar-ne la direcció. I mirar cap a un altre cantó.
Això, precisament, és el que caldria fer, ara, amb la sobrequalificació dels joves a les feines. És a dir, canviar el focus per pensar el problema en unes categories diferents de les que des de fa temps el tenen estancat. I no posar la càrrega només en la formació, sinó també en l’ocupació. No és el mateix que els llocs de treball que s’ofereixin siguin en sales de desfer, en una barra de bar o als serveis domèstics que a la indústria, a la tecnologia o als serveis sanitaris. Si es polaritza el mercat laboral la desigualtat augmenta. Totes les feines són necessàries, però han de ser diverses. Que els sectors econòmics preponderants siguin uns o uns altres condicionen el tipus de llocs de treball. I això també estructura la societat. Aquesta decisió no pot quedar, només, en mans del mercat.
Que l’economia d’un país funcioni, o no, depèn de moltes variables. Algunes, com la ubicació geogràfica o els recursos naturals, no es poden controlar. Però altres, sí. Garantir l’accés a les xarxes de comunicació, l’adequada qualificació del personal o un marc legal fiable en són algunes. Cal apostar per sectors econòmics que generin ocupació de valor. Aquest procés és complex i, per guanyar la partida, ara mateix Catalunya no té les millors cartes. Com explica Miquel Puig a Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050 -i ho argumenta millor que jo en aquestes quatre ratlles- estem en una cruïlla en la qual conflueixen diversos colls d’ampolla. La transició energètica, la falta d’aigua o la necessitat d’infraestructures. També que la mà d’obra sigui qualificada. Haurà de ser-ho si els llocs de treball que s’ofereixin també són qualificats. Els que no ho siguin a l’era digital majoritàriament s’automatitzaran. En això el país s’hi juga el futur. Confiar en el futur és, també, que els joves tinguin horitzons per avançar. I una brúixola perquè, si van mal dades i perdem el rumb, algú pugui fer un cop de volant. Com el que va fer el meu germà aquell dia a l’hospital. El lavabo era al fons a l’esquerra.