On són les presidentes?
“És l’hora dels presidents”, llegia en un article d’EL 9 NOU del passat divendres sobre els 40 anys del Consell Comarcal del Ripollès. Ben cert, vaig pensar, perquè si miraves la fotografia, et quedava clar que “l’hora de les presidentes” no ho era pas. A la imatge que il·lustrava l’article, i que també es va poder veure a les xarxes socials, hi apareixien els 11 presidents/tes que ha tingut aquesta institució en els 40 anys de la seva història, tots ben cofois. Dels 11, només una dona va arribar a ser-ho, la socialista Fina del Pozo, que, per a més inri, només li ho van deixar ser dos anys perquè –sí, ho han encertat– va haver de partir-se el mandat amb un home. On vas a parar? Una dona essent presidenta quatre anys seguits? Quina bestiesa, devien pensar aleshores. D’ella és el rècord Guiness del Ripollès, en convertir-se en la primera dona que va ser presidenta del Consell Comarcal, un títol que encara ostenta des del 2003 (fa vint anys!) i que veient com van les coses, es preveu complicat que algú li pugui arrabassar. Enhorabona, Fina.
Per acabar-ho d’arreglar, l’acte per celebrar que la testosterona continua manant arreu es va fer el dimarts 7-M, la vigília del 8-M, el Dia Internacional de la Dona. No passa res, tranquils. L’endemà ja es va il·luminar la façana de color lila, van deixar llegir una part del manifest a una alcaldessa i van pintar un mural on, entre altres coses, s’hi podia llegir “lliures i sense límits”. Una pressuposició molt discutible si tenim en compte la celebració del dia anterior. Però potser soc jo, eh, que no ho interpreto bé i el missatge anava dirigit als límits que les dones no tenen a l’hora de fer-se càrrec dels fills, la casa i d’una dotzena de coses més.
Una altra cosa que crida l’atenció és que a l’acte dels 40 anys, només ella, la que va ser presidenta, va parlar de l’anomalia que representa que en tota la història només hi hagi hagut una dona al capdavant: “Això demostra que el poder continua en mans dels homes malgrat els avenços”, va dir. No sé si els va fer posar una mica vermells, però sí que sé que cap d’ells es va afegir a la reivindicació. Si més no, de forma pública. Però deixeu-me continuar amb l’anàlisi d’aquest dia. Un dels presidents va explicar que les decisions importants sempre es prenien a deshores, “a la 1 de la matinada”, però que tot seguit anaven a sopar al restaurant i que sortien amb els ulls ben vermells perquè hi fumaven “com carreters”. Déu-n’hi-do quina estampa. No em veig ni amb cor de fer cap comentari. Aquí sí que em crec que no hi havia dones. Elles devien ser a casa fent l’altre jornal. Però bé, això eren els anys 90 i sortosament les coses han anat millorant. O no. L’article parla també que es va qualificar l’arribada d’Enric Pérez, amb només 30 anys, com una alenada d’aire fresc, “després d’encadenar presidents més veterans”. No hi estic d’acord. Una alenada d’aire fresc, però fresc de veritat, hauria estat amb l’arribada d’una dona de 30 anys.
Però per si no n’havíem tingut prou amb tot plegat, a més d’evidenciar en plena setmana del 8-M la no presència de dones al capdavant d’una institució tan important (?) com el Consell Comarcal, en un acte que, fins i tot, s’hauria pogut fer a porta tancada i evitar així aquesta humiliació, van tenir la brillant idea de crear la Galeria dels Presidents. Les parets, fins ara lliures i sense límits del Consell, es van omplir de les fotografies de senyors ben vestits i amb barba, en un acte solemne de demostració que les dones, allà, poc hi tenen a fer. Suposo que l’objectiu d’aquesta indispensable galeria és per si hi ha alguna dona alcaldessa –que n’hi ha, però poquíssimes– o regidora que li passi pel cap ser presidenta del Consell prengui consciència que ho tindrà, com a mínim, complicat.
Tots aquests senyors de l’acte del dia 7 de març han estat o són servidors i representants públics. Com a tal, haurien de donar exemple i no evidenciar tan matusserament com n’és de viva la desigualtat entre homes i dones i com n’és de difícil que una dona arribi al capdavant d’una institució. Però clar, ells tenien ganes d’homenatjar-se a si mateixos. Espero que alguna dona, abans de marxar, obrís les finestres per airejar la sala de tanta testosterona.