És curiós que els que demanen transversalitat sempre exigeixen que aquesta es produeixi en el seu terreny de joc

Ha passat l’Onze de Setembre i falta temps als de sempre per dir que no és una festa de tots els catalans. Àngels Barceló, Josep Burgaya, etc., utilitzen els mitjans que tenen a mà per fer-nos veure, un any més, que l’independentisme s’ha apropiat d’una festa que, en un altre moment, era de tots els catalans. No hi ha cap festa que sigui de tots. 12 d’octubre, és de tots els espanyols? 1 de maig, és de tots el treballadors? 8 de març, és de totes les dones? No. Els independentistes no ens hem de fer perdonar res. El que inicialment va ser una festa de totes les forces antifranquistes, una vegada assolits els objectius que plantejava –llibertat, amnistia i estatut d’autonomia–, la festa va passar a ser oficial i esdevenir nacional de Catalunya, va prendre un caire institucional que manté amb actes com l’ofrena al monument de Rafael Casanova, on participen les institucions, forces polítiques, entitats de tot tipus que consideren oportú ser-hi. A la tarda hi ha una entitat que organitza una manifestació on participa qui vol. L’independentisme més radical organitza una altra manifestació. No hi ha cap altra entitat i/o partit que n’organitzi cap més. Si no ho fan, és perquè no volen. Si aquesta manifestació no té el caire que tenia als anys setanta del segle passat és pel fet que no hi ha una reivindicació, com hi havia en aquell moment, que aglutini a tothom. Això no pressuposa que aquestes manifestacions no es convoquin amb intenció d’arribar a tothom, és una decisió personal sentir-se interpel·lat o no. Estic cansat que els catalans sempre ens haguem de fer perdonar la vida. L’Onze de Setembre és una festa en què qui vol organitza actes donant-los el sentit que vol, només faltaria. No hem de per què aguantar la doble vara de mesurar dels opinadors unionistes que segur que creuen que la desfilada militar del 12 d’octubre sí que representa a tots els espanyols i que, per contra, critiquen un acte que mai s’ha atorgat la intenció de representar a tots el catalans, però sí que s’adreça a tothom, encara que només hi assistim aquells que pensem que ens hem de separar d’Espanya. Com hem dit, l’Onze de Setembre és la festa nacional de Catalunya, i com a tal les institucions democràticament escollides organitzen uns actes institucionals on poden cabre tots els catalans que vulguin i unes entitats organitzen uns altres actes amb el sentit i la intenció que l’entitat organitzadora vol atorgar-li. Si algú no hi vol assistir està en el seu dret, però pel fet de no sentir-se interpel·lat vol dir que estigui exclòs. El dret a convocar actes i el dret a escollir assistir-hi o no és una expressió de democràcia i no comporta cap caràcter excloent. En democràcia hi ha, en teoria, dret a pensar el que es vulgui i a mostrar el que es pensa en un acte públic com és una manifestació on s’interpel·la a tothom i hi assisteix qui vol. És curiós que els que demanen transversalitat sempre exigeixen que aquesta es produeixi en el seu terreny de joc i ells, que normalment són els que tenen a la seva mà els mecanismes de poder, es fan els ofesos quan algú s’atreveix a fer el que ells fan cada dia. Quan no combregues amb el seu discurs ets un fanàtic i exclous una part dels catalans. Històricament els catalans sempre hem caigut en aquesta trampa, sempre sentint-nos culpables per fer allò que el nostre opressor fa quotidianament: defensar les nostres conviccions i fer-ho en contra d’aquells que en el fons creuen que per ser bon català has de ser un català que no molesti.

És curiós que els que demanen transversalitat sempre exigeixen que aquesta es produeixi en el seu terreny de joc

Onze de Setembre, festa de tots?