M'ha sorprès que Anna Erra, amb tot de cara, no es presenti i també la rapidesa amb què cala el discurs de l'extrema dreta

Queden poc més de 300 dies per a les eleccions municipals. A part de la xafogor estiuenca, l’ambient electoral ja es respira. Com per art de màgia, perfils de xarxes socials, butlletins a les bústies... revifen després d’anys en somort, ja siguin d’agrupacions locals de partits, candidatures independents o de plataformes satèl·lit. Comença un ritual que en 43 anys tinc la sensació que ha canviat ben poc. Repetiu. Previsible. És l’hora de buscar el jubilat, el de l’AMPA, el nouvingut per a la llista; de convocar empreses, botiguers, associacions...; d’anar a tots els actes on no hem aparegut en tres anys; de disposar d’un local electoral al centre; d’omplir de notes de premsa els correus dels periodistes que hem ignorat durant anys... Després d’haver viscut moltes eleccions penso que el ritual s’està convertint en recurrent, en redundant, en desmotivador. En els esports es van fent petits canvis de les regles per fer el joc més vistós amb l’objectiu de seduir el públic. En les eleccions, almenys en les municipals, també seria necessari. Llistes obertes, mandats de cinc anys... són només alguns dels canvis. També penso que, com en l’educació, un percentatge del resultat hauria de venir de l’avaluació contínua. Tot ritual té un preritual: anunciar si em presento, si no em presento, de fer-me pregar perquè em presenti, si el partit mou fitxa... Quan s’anuncia una decisió se sol justificar amb elements críptics i tòpics que també recorden molt el món de l’esport, caracteritzat sovint per un discurs genèric, ple de vaguetats. Del preritual que vivim actualment m’han cridat l’atenció un parell de casos concrets. Un ha estat la decisió d’Anna Erra, alcaldessa de Vic, de no tornar-se a presentar com a candidata. Ha governat la capital d’Osona amb la comoditat de tenir majoria i crec que molts intuíem que tenia moltes opcions per repetir en el càrrec. El dubte era saber si podria repetir sense acabar depenent de pactes o socis. En contra del que molts pensàvem que passaria, Erra ha optat per sortir de la política local i centrar-se en la política nacional, ja que combina l’alcaldia amb la seva condició de diputada al Parlament de Catalunya. Sense entrar en el fons, Laura Borràs es veurà, tard o d’hora, forçada a deixar la presidència del Parlament i Erra, també vicepresidenta i secretària de Relacions Institucionals de Junts per Catalunya, té un perfil ideal per ocupar el càrrec. L’actual alcaldessa ja té l’aval, de facto, de la militància del seu partit, ja que va ser escollida per formar part de la direcció del partit amb més vots que no pas Borràs. L’altre aspecte que m’ha sorprès, no per poc esperat, és com de ràpid el discurs fàcil i simplista de l’extrema dreta s’expandeix. Com, sense cap solució factible i realista, troba pista d’aterratge quan palpa cert malestar als carrers. Com s’apoderen d’aquells moviments ciutadans nascuts amb la millor de les intencions, dels timeline de Twitter (moltes vegades amb perfils anònims), de l’insult i de la calúmnia... La ràpida expansió d’aquest tumor maligne hauria de fer reflexionar aquells partits que han volgut treure rèdit a cop del titular fàcil. L’extrema dreta, parli en la llengua que parli, és extrema dreta. A tot allò que és o s’acosta al feixisme, escac i mat!

M'ha sorprès que Anna Erra, amb tot de cara, no es presenti i també la rapidesa amb què cala el discurs de l'extrema dreta

Opinió | 300 dies per a les eleccions