Salvar el català està en mans d'aquells qui tenim el català com a primera o segona llengua

En menys d’un mes he viscut quatre experiències relacionades amb l’ús del català que voldria explicar-vos. La primera. A la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna estic tutoritzant un treball final de màster d’un noi basc que és la primera vegada que ha vingut a estudiar a Barcelona. A la primera trobada, a la tardor, vaig parlar-hi combinant el castellà i el català. A l’última, abans de Setmana Santa, ja només ho vaig fer en català. Li envio tots els correus en català i ell, que al principi ho feia en castellà, ara ja em respon també en català. La segona. En una estada d’uns dies a Formentera ens vam dirigir a tots els establiments de l’illa en català. En un restaurant en què el cambrer ens va començar a parlar en castellà nosaltres ens hi vam dirigir en català. Ell va canviar al català, però es notava que no era la seva llengua d’ús habitual i em va dir en castellà: “Si no et sap greu continuaré parlant-te en castellà, però entenc perfectament el català.” “I tant, només faltaria”, vam respondre. Per cert, un dinar i un servei esplèndids. La tercera i quarta. Les poso juntes perquè són dues experiències semblants amb resultats diferents. En una nova responsabilitat que tinc a la feina mantinc relació amb dues persones que tenen el castellà com a llengua materna i d’ús habitual. Amb una d’elles m’hi dirigeixo en català i ella sempre em respon en castellà, parlat i escrit. Ens entenem perfectament i arribem a acords sense problemes. L’altra em va dir: “T’agraeixo que em parlis en català perquè no tothom ho fa i així podré practicar-lo amb tu.” Totes les converses les mantenim només en català. Amb aquests quatre exemples recents, i les desenes i desenes que us podria explicar dels últims 30 anys anant a diari a Barcelona, pretenc explicar que els catalanoparlants podem viure i treballar amb la nostra llengua al nostre país. Tot és qüestió de voluntat. Aquests dies estic llegint l’assaig que ha escrit el bon amic de Torelló Gerard López Fageda. A Treu la galleda! (El català s’enfonsa, però tu el pots salvar) ens explica uns quants d’aquests exemples. En Gerard, amb un text molt entenedor i un estil molt amè, ens fa un senzill manual d’instruccions de com podem evitar que el català s’enfonsi. La conclusió és també senzilla, està en mans d’aquells qui tenim el català com a primera o segona llengua agafar la galleda per treure l’aigua del buc que s’enfonsa. I com es fa això? Doncs, molt senzill, usant-lo. En Gerard i jo tenim en comú que venim de Torelló però que treballem des de fa temps a Barcelona. No som dels que, d’entrada, canviem d’idioma quan veiem o intuïm que el nostre interlocutor no usa habitualment el català. Només ho fem, i sense cap mena de problema, en aquells casos que no hi ha alternativa i per respecte per tots els nostres interlocutors. Precisament per respecte a totes aquelles persones que ens entenen, o volen entendre’ns, no la canviem quan ens hi dirigim. I el resultat és claríssim: no només no se’ns enfaden sinó que ens agraeixen el gest.

Salvar el català està en mans d'aquells qui tenim el català com a primera o segona llengua

Opinió | A galledades