George Orwell tenia clar que si controles el llenguatge, controles el pensament polític de la gent

Quan passin molts anys, tants com perquè els que ara estam dempeus i més o menys respirant sobre el planeta, ja no hi siguem, vindrà algun historiador o historiadora del futur a fer una mirada científica sobre nosaltres. Estudiarà, amb les armes fredes de l’hermenèutica i la historiografia, el nostre comportament durant aquest temps i el que veurà, sobretot, serà violència. Em refereixo a tot “el cas català”. El que veurà és violència molt violenta violentament exercida amb violència. Perquè mai l’estat havia desplegat més violència contra una idea (el dret a un referèndum) en tota la seva història. Mai els que ostenten el poder (no només polítics que circumstancialment ocupaven determinades cadires per això de les urnes, parlo d’El Poder) havien posat més energia en què tota la màquina repressora de l’estat, que és salvatge per definició, es posés a funcionar. I quan parlo de violència d’estat, no parlo només de policies llançant gent escales avall (la imatge la tenim tots al record) o d’antidisturbis escalant les parets dels col·legis electorals per a desallotjar a pinyes tot el que es movia. Parlo, també, de les paraules. Des del moment en què tot això va començar, l’estat, des de les seves múltiples veus polítiques, mediàtiques i econòmiques (el poder és això, no necessàriament en aquest mateix ordre; gairebé sempre les tres realitats es troben barrejades en les mateixes mans) va desplegar tot un arsenal lingüístic, violent, per guanyar també la guerra conceptual. Orwell ho sabia: si controles el llenguatge controles el pensament polític de la gent. Per això es va parlar, des del segon zero, de colpistes. Hi ha una gran diferència entre anomenar els adversaris polítics, per exemple, contrincants o fins i tot, encara que no s’hauria de dir així, rivals, que colpistes. La paraula que es va escollir des del primer moment per qualificar els promotors del referèndum sobre la independència va ser aquesta, que denota, en aquests contrincants, rivals, adversaris (mira que hi havia paraules per escollir), una, precisament, violència innata. Novament, Orwell: dona a les paraules un significat diferent del que tenen fins que ja no signifiquin res. Ho sap Ayuso, que ha aconseguit que llibertat signifiqui retallades. O a l’Estat: pensar diferent és intentar donar un cop, violentar, obligar a fer per la força. I així, el que neix com un procés per definició pacífic (plantejar un referèndum, del que sigui, d’independència, d’expulsió dels ous fregits de la dieta –jo votaria que sí– o del que sigui) és venut des del primer moment com un exercici violent. La historiadora o historiador futur analitzarà aquests anys bojos i pensarà que, en termes democràtics, ens falten unes quantes bullides. Perquè quan una democràcia és madura, res se soluciona amb tribunals o condemnes. Ni tan sols amb indults. Per això està molt bé que polítics catalans i d’Espanya parlin ara de posar el sistema judicial fora de la política. Perquè això és el mateix que dir que el que cal posar fora de la política és, precisament, la violència. Dubto que ho aconsegueixin. Qualsevol estat, si no guanya a les bones, ho farà sempre de forma violenta.

George Orwell tenia clar que si controles el llenguatge, controles el pensament polític de la gent

Opinió | Anys de violència