Avui en dia sabem totes les marques de mòbils i de cotxes, però en canvi no sabem que aquell ocell que veiem en un arbre és un mussol, una òliba o una merla

A la vida hi ha infinites coses que no sé. Però fruit del pas dels anys, ara, hi ha coses que em fa molta ràbia de no saber. Coses que abans no hi havia parat gens d’atenció. O com es diu col·loquialment, que me la suaven. Hi pensava quan llegia l’entrevista que EL 9 NOU publicava a Maria Nicolau, cuinera de Vilanova de Sau que ha publicat l’assaig Cuina! O barbàrie, on reivindica la cuina dels aliments per sobre la forma, sense pretensions i allunyada del glamur de les estrelles Michelin. Em sembla vergonyós que un servidor camini pel costat dels camps i que no sàpiga, per exemple, si en aquell camp hi han plantat blat, ordi o civada o que no sàpiga identificar determinades espècies d’ocells amb qui em creuo fa més de 40 anys passejant pel costat del Ter. L’actor mallorquí Toni Gomila ho va sintetitzar molt bé en l’espectacle Acorar, que es va estrenar l’any 2011 i que onze anys després continua representant-se. Es preguntava com la gent avui en dia sabem les marques de telèfons mòbils (Xiaomi, Samsung, Apple...) o tots els models de cotxe (Seat Ateca, Audi Q3, Opel Corsa...) però, en canvi, no sabem si aquell ocellot que veiem en un arbre és un mussol, una òliba o una merla. Diu el personatge de l’obra que les generacions més joves ens hem especialitzat “en ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record”. En canvi, la gent més gran ho fan a la inversa. Parlen de cotxes o de telèfons mòbils, en genèric. Sense fixar-se en la marca o les característiques, però en canvi coneixen arbres, cereals, ocells “perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure”. I rebla l’actor mallorquí que aquest nou llenguatge ple d’anglicismes i marques comercials que se’ns ha colat serveix per mostrar “qui som, com vivim, què valoram i què menyspream”. I és que, pas a pas, el sistema ha aconseguit desarrelar-nos en una estratègia plenament estudiada. A poc a poc. Se’ns ha inoculat. Ens han venut que glamur, modernor... era això. Ens ha canviat la manera de parlar. Escrivim tres ratlles de text per no dir que patim un carn esqueixat, ens colen un anglicisme per dir “madalena” o ens van tancant aquells restaurants on esmorzar un capipota ben cuinat, sense cap parafernàlia. Aquest desconeixement que tenim de l’entorn és la baula que ajuda a transformar-nos el paisatge. A imposar-nos un decorat artificial. Comprem truites fetes per guanyar temps, mengem fruita conreada a milions de quilòmetres de casa nostra. I quan ho masteguem, esmicolem el paisatge. L’anem fent desaparèixer. Sense que en siguem conscients. En silenci. Anem condemnant la nostra pagesia pas a pas i anem canviant la cadena tròfica. Com fitxes de dòmino que cauen una a una. És curiós com tenim escoles i cursos de tot, presencials i en línia. Tenim escoles municipals de música, dibuix, informàtica... i sobretot acadèmies d’anglès. Però en canvi ens falta una escola que ens ensenyi a reconnectar amb l’entorn. A observar el paisatge. A conèixer les plantes i les herbes, els ocells, els cucs... A entendre que el nostre paisatge és quelcom més que penjar-los a Instagram.

Avui en dia sabem totes les marques de mòbils i de cotxes, però en canvi no sabem que aquell ocell que veiem en un arbre és un mussol, una òliba o una merla

Opinió | Arrels