Es comença censurant paraules, prohibint parlar de qualsevol cosa, limitant el dret d'opinió, i es pot acabar vulenrant dret fonamentals

Portem dos mesos, ja, de guerra a la zona d’Ucraïna entre aquesta i la Rússia neoimperial i, de moment, no s’hi veu final. Malgrat les arriscades cròniques de nivell dels diferents corresponsals enviats arran del front de guerra i que aconsegueixen il·lustrar la part humana del drama bèl·lic, sembla que a escala internacional no s’acaba de trobar el desllorigador per aturar-la, no s’acaba de trobar la tecla per posar pausa al conflicte i asseure les dues parts a una veritable taula de negociació. Així és com s’haurien de resoldre les discussions en tots els àmbits. Si no sempre acaba guanyant i imposant i arrasant el més fort o el més poderós. Per això, la justícia ha de ser pública sense haver de pagar aranzels per demanar que intervingui (encara que algun ministre d’ideologia dretana aprovés una normativa –avui ja derogada– que anés en sentit contrari). Mirat des del sofà de casa, sembla que, per una banda, hi ha una tolerància al fet que un dels bàndols del conflicte pugui envair un territori sobirà, pugui tirar-hi bombes, pugui matar soldats i gent del poble indiscriminadament, pugui fer fosses on mal enterrar les víctimes mortals; les sancions econòmiques i les penalitzacions havien de ser una estocada que faria abaixar la testa a l’estat invasor i, de moment, no és així. La comunitat internacional es manifesta contrària a la invasió d’un estat a un altre però no sé si fa prou per aturar-ho. L’altre estat, l’envaït, s’adona d’això i demana que, més enllà de la comprensió en la seva causa i la condemna del fet, li doni munició per defensar-se ja que ningú el vindrà a defensar de fora estant. És una guerra estranya en la qual no s’acaben d’entendre del tot la postura dels diferents actors internacionals, que sembla que pensin més en ells mateixos que no a resoldre el conflicte. Una altra conseqüència d’aquesta guerra que ha transcendit és el fet que els periodistes russos tenen prohibit usar determinades paraules sota amenaça de ser titllats de delinqüents. Per exemple, no poden usar en les seves notícies o cròniques les paraules: guerra, invasió o agressió. Això se’n diu censura, no hi ha una altra manera de dir-ho. Obro parèntesi: també ho deu ser, doncs, quan en un estat del sud d’Europa es prohibeix dir “presos polítics” o “groc” i derivats. Tanco parèntesi. Però no només hi ha censura en temps de guerra. I no només n’hi ha en països manats per dictadors. Sense anar més lluny, poc abans de començar la guerra entre Rússia i Ucraïna, a l’estat de Tenessee (Estats Units), un dels estats més conservadors del sud-est, hi va haver una crema pública de llibres considerats demoníacs o que fan apologia de la bruixeria pels pastors (no d’ovelles) del dit estat, entre ells el més conegut, Greg Locke, líder de Global Vision Bible Church. Els mitjans de comunicació que se n’han fet ressò citen dos d’aquests llibres que haurien rebut el bitllet per anar a la foguera: els escrits per Joanne Kathleen Rowling i que tracten les aventures del jove mag Harry Potter i els de la saga Twilight (aquí coneguts com a Crepuscle), originals de Stephenie Meyer, que tracta sobre la vida i obra d’uns vampirs. Hi ha qui, il·lús, pensava que la crema de llibres només era una escena fictícia, que passava en determinades obres literàries, alguna de tant de renom com les aventures del Quijote, que Miguel de Cervantes va escriure fa cinc segles! Podria ser que la humanitat no hagués evolucionat tant com ens pensem des d’aleshores? Hi ha molts exemples que ho demostren. Només cal mirar què passa quan algú que mana vol controlar l’opinió pública. Es comença censurant paraules, prohibint parlar de qualsevol cosa, limitant el dret d’opinió, i es pot acabar vulnerant drets fonamentals, per exemple, escoltant indiscriminadament el telèfon de ciutadans europeus perquè a algú li dona la gana o escudant-se en una suposadíssima unitat territorial que no ha estat consultada als seus habitants i que s’imposa amb totes les conseqüències. I llavors, encara n’hi ha que veuen la palla als ulls dels altres i no veuen la biga als seus propis ulls.

Es comença censurant paraules, prohibint parlar de qualsevol cosa, limitant el dret d'opinió, i es pot acabar vulenrant dret fonamentals

Opinió | Censura i escoltes