L'actuació policial durant l'1 d'Octubre va fer obrir els ulls a uns quants més que encara creien en allò de "l'estat democràtic plenament consolidat"

Fa algunes dècades, un dels temes preferits de les televisions a l’hora de muntar debats estèrils era el de si era lícit utilitzar una dosi de força calculada a l’hora d’adreçar els joves que no feien bondat o bé anaven pel mal camí. Alguns defensaven que una clatellada a temps podia tenir efectes correctors, mentre que d’altres pensaven tot el contrari, que la violència només genera més violència. L’Estat espanyol que coneixem no ha excel·lit precisament per haver calculat amb massa destresa la intensitat a l’hora de combatre aquells que no s’ajustaven a la voluntat oficial, ni en l’àmbit polític, ni tampoc en el social. I així, a punt d’arribar al primer quart de segle XXI, les manades de violadors, els defensors del franquisme i el feixisme, els homòfobs i els intransigents en els àmbits més inversemblants segueixen campant amb impunitat, veient com les institucions ni s’han allunyat massa d’aquests plantejaments, ni han condemnat les animalades comeses en nom de la sagradíssima unitat d’Espanya i de l’espanyolitat. El terrorisme d’estat que es va afavorir sota el govern socialista de Felipe González als anys vuitanta amb els GAL va ser la punta de llança d’unes tècniques policials insostenibles democràticament, hereves encara dels costums derivats de gairebé quaranta anys de dictadura. Però l’ínfima repercussió de tot plegat va constatar la impunitat dels polítics del règim del 78, i va donar ales alhora als incrèduls amb la bondat d’un país sota la permanent ombra de la sospita. L’actuació policial durant l’1 d’octubre de 2017 va fer obrir els ulls a uns quants més que encara creien en allò de “l’estat democràtic plenament consolidat”. La visceralitat verbal dels mateixos agents desplaçats a Catalunya va tenir continuïtat amb els cops de porra i el ridícul davant d’una ciutadania pacífica que només volia expressar-se a les urnes. Per tot plegat, quan aquest dimarts l’excomissari de la Policia Nacional José Manuel Villarejo va declarar que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) volia donar “un petit ensurt” a Catalunya, però que a l’hora de la veritat les conseqüències de la cèdula terrorista creada per l’eximam de Ripoll Abdelbaki es-Satty van estar mal calculades, és inevitable no arrufar el nas. I és que encara que la veracitat del personatge estigui en dubte, encara ho està més la d’un estat amb antecedents suficients per figurar a la cua pel que fa al respecte dels drets humans en països occidentals. I com aquell qui no vol quinze persones innocents van perdre la vida el 17 d’agost de 2017 a Barcelona, a banda dels set joves radicalitzats per un imam presumptament també difunt. Danys col·laterals, suposo. Si realment aquella era una voluntat d’alliçonar Catalunya en un moment d’efervescència independentista, està clar que Espanya continua sense evolucionar. Que la desproporció de les seves clatellades no només no aconsegueixen el seu objectiu, sinó que estan donades fora de temps i creen l’animadversió de mig planeta. I mentre les versions oficials siguin fredes tirant a gèlides, que ningú s’estranyi que les de Villarejo acabin prenent versemblança.

L'actuació policial durant l'1 d'Octubre va fer obrir els ulls a uns quants més que encara creien en allò de "l'estat democràtic plenament consolidat"

OPINIÓ | Clatellades a destemps