No hauríem de sentir llàstima per les persones amb demència, sinó compassió, un verb que implica acció per poder mitigar el patiment de l'altre

El coneixement que tenim sobre les malalties i quina és la millor manera per relacionar-nos-hi és la base per poder oferir una bona atenció a la persona malalta i al seu entorn més immediat. És a dir, per tal que totes les persones, independentment del seu estat de salut, tinguin la sensació de pertinença a la societat, cal transmetre-li a aquesta els coneixements bàsics necessaris, inclosos també els relacionats amb les malalties neurodegeneratives o demències. Si no les coneixem, difícilment sabrem com relacionar-nos-hi, com tractar amb les persones que les pateixen. La iniciativa “Amics de la demència” es va iniciar al Japó i té com a objectiu transformar la manera com la gent pensa, actua i parla sobre la demència. Ja el 2004, el govern japonès va anunciar el canvi de la paraula “demència” (fora de la ment), que tenia connotacions negatives, per “trastorn cognitiu”. En aquest àmbit, és fonamental distingir entre una malaltia neurodegenerativa i una malaltia mental. Molta gent es pensa que són el mateix i atribueixen als dos tipus de malalts el mateix criteri de “gent que no hi toca” o “bojos”. Les persones amb deteriorament cognitiu (malaltia neurodegenerativa) van al neuròleg, que s’enfoca als trastorns del sistema nerviós (central, perifèric i autònom), especialitzant-se en l’estudi de l’estructura, la funció i el desenvolupament del sistema nerviós. En canvi, les persones amb malalties mentals van al psiquiatre, que estudia els trastorns de la ment, amb l’objectiu de prevenir, avaluar, diagnosticar, tractar i rehabilitar les persones que pateixen trastorns mentals i així ajudar-los a reintegrar-se òptimament a la societat. Aquesta distinció ens hauria d’ajudar a entendre que les persones que tenen algun tipus de deteriorament cognitiu no responen ni es poden tractar com a malalts mentals, sinó com a persones que van veient alterades les seves capacitats cognitives fins al punt de no poder ser autònoms per a la vida diària. Aquest deteriorament pot provocar alteracions conductuals, que, en principi, es poden revertir amb tractaments no farmacològics (o amb una medicació temporal si són deguts a alguna alteració orgànica, com podria ser una infecció d’orina). Un altre aspecte que cal reforçar per millorar la nostra atenció a les persones amb demència passa per distingir entre sentir pena (llàstima) o sentir compassió. Quina llàstima (pena)! Quantes vegades utilitzem aquesta expressió quan ens referim a una persona que ha perdut algunes de les seves capacitats a causa del deteriorament del cervell. Però aquest sentiment de llàstima ens estanca, implica passivitat. S’expressa tristesa però és absent d’acció, ja que es considera que la situació de l’altre és inamovible i no es fa res per tal de canviar-la. En contraposició, el que hauríem de gestionar seria la compassió, que implica acció. És un sentiment actiu, ja que la persona que es compadeix fa tot el possible per eliminar o mitigar el patiment de l’altre. En aquest cas, hi ha la convicció que podem contribuir a modificar-ho. Així doncs, procurem compadir-nos dels que no estan bé, ajudant-los a sentir-se millor, tot incloent-los en la vida com a subjectes de ple dret, malgrat les seves mancances. I recordem, nosaltres que podem, que la demència és la malaltia del cervell que es tracta amb el cor!

No hauríem de sentir llàstima per les persones amb demència, sinó compassió, un verb que implica acció per poder mitigar el patiment de l'altre

Opinió | Compassió vs. llàstima