Si amb dos anys de pandèmia no s'ha reforçat la capacitat del sistema de salut pública és perquè la pandèmia també s'està aprofitant perquè uns pocs s'enriqueixin

Aviat farà dos anys que vivim en situació pandèmica. Hem viscut prou anades i tornades com per poder avaluar, mínimament, algunes coses. Les institucions públiques haurien de tenir l’obligació d’avaluar, de manera pública i transparent, els resultats de les seves decisions polítiques. Avui, en plena sisena onada, et pots passar tots els matins que vulguis intentant parlar amb el teu centre d’atenció primària (CAP) i no aconseguir-ho. Les línies estan sempre ocupades. No m’imagino una persona sense recursos materials ni xarxa social intentant contactar amb el seu referent de salut. Tens la possibilitat de fer-ho a través d’un formulari d’internet, és clar. Però més enllà dels coneixements tècnics necessaris per accedir-hi, cal tenir present que a Catalunya hi ha 155.000 llars que no tenen connexió a internet, més unes 110.000 sense ordinador. És raonable pensar que en un context com l’actual, trucar al CAP hauria de ser possible. L’actual col·lapse de l’atenció primària podia ser una situació d’alguna manera comprensible a inicis de la pandèmia. De cop, no era possible atendre la nova realitat. Ara mateix no és comprensible, ni acceptable. Llegeixo una piulada on un noi explica que la seva xicota era infermera de reforç d’un CAP, i que al mes d’octubre la volien fer fora. Ella se’n va escapar, explica, però en van acomiadar unes altres tres. Ara resulta que li tocarà fer més hores que un rellotge, amb tot el que això representa quant a desgast físic i emocional. Aquesta piulada, alhora, em recorda una conversa amb una infermera en què m’explicava que aquest any havia encadenat molts contractes de molt pocs dies de durada. Contractes fets per l’administració pública, allò que administren els nostres representants polítics. Era un dijous de finals de mes i no sabia si el dilluns, primers del mes següent, havia d’anar a treballar. Deia voler marxar. El cert és que no podia més. La situació de les administratives no és millor. Salut ens demana que no anem al CAP, que ens autodiagnostiquem i que, en cas de positiu, ens autoconfinem. El cert és, però, que fa dies que costa trobar testos, i si els trobes estan a un preu desorbitat. Mentre l’atenció primària col·lapsa, pots entrar a la pàgina web del Consorci Hospitalari de Vic (CHV) i llegir que aquest t’ofereix “la possibilitat de realitzar proves PCR, testos d’antígens i serologies de forma senzilla, privada i particular”. Pagant, tot són facilitats. Si tens diners, és clar. Això és un campi qui pugui que fa feredat. És evident que tot podria ser molt pitjor. I que cal valorar positivament tot allò que tenim. I que aplaudim tots els esforços que han fet les treballadores de la sanitat pública, i la mateixa població, per mantenir el sistema públic dempeus. Tan evident és això com que si amb dos anys de pandèmia no s’ha reforçat la capacitat del sistema de salut pública és perquè la pandèmia també s’està aprofitant perquè uns pocs s’enriqueixin. Els mateixos que aproven pressupostos tot dient-nos que no hi ha marge per gravar més al cinc per cent més ric, són els que ens diuen que no hi ha més recursos per a la sanitat pública. D’on pensem treure els recursos, si no és dels que més tenen? La pandèmia eixampla la desigualtat. Les últimes dades constaten que el 10% de la població mundial acumula el 75% de la riquesa. La pregunta és fins quan acceptarem tanta desigualtat.

Si amb dos anys de pandèmia no s'ha reforçat la capacitat del sistema de salut pública és perquè la pandèmia també s'està aprofitant perquè uns pocs s'enriqueixin

OPINIÓ | El col·lapse de l’atenció primària