Portem dècades amb pisos, carrers i un barri sencer, el troncal de Ripoll, que ens cau a sobre

Cada cop que penso en el Ripoll que deixarem als nostres nets, haig de fer un esforç per recordar que per sort o per desgràcia, encara no he procreat, o sigui que no cal que faci ciència-ficció. Si m’ho miro des d’un punt de vista egoista, la preocupació sobre el futur de la vila, hauria de ser bastant relatiu si no fos per un detall: crec que amb el temps m’estimo bastant el meu poble. En tot cas la diagnosi d’allò que serà el municipi d’aquí a mig segle no sembla el més optimista. El Ripoll històric, el del barri vell, dels ravals, els racons amb encant com el carrerot d’en Camprubí o el carrer Tallaferro, pateixen una degradació indigna de la nostra història. Però no cal rebuscar pas tant. Al mateix carrer Sant Pere o a la plaça dels Porcs hi ha edificis sencers sense cap mena d’activitat, que esperen inútilment durant anys que s’hi faci alguna reforma o bé que es venguin a algú que en sàpiga treure el valor que indubtablement tenen. Són el que s’anomena habitatges amb moltes possibilitats, tot i que de moment es limitin a la degradació més absoluta o directament a un futur enderroc. També hi ha blocs ocupats, amb migrants que viuen en unes condicions de salubritat ínfimes, que generen controvèrsia entre els veïns, i que de retruc contribueixen a l’engreix de comentaris xenòfobs i la promoció de les propostes polítiques que s’hi recolzen. La tendència dels propietaris és generalment la de la deixadesa, la de la terra cremada en espera que un miracle revalori els seus edificis per art de màgia, a fi de treure’n un major benefici que mai arribarà. I és que la decadència no sol ser un factor a l’alça, sobretot en el mercat immobiliari. Just abans de 2008, amb la bombolla infladíssima i el sector sobresaturat a les grans ciutats, alguns grups o fons d’inversió van fer arribar els seus tentacles a Ripoll per comprar edificis sencers del barri vell, utilitzant estratagemes metropolitans per fer fora els seus inquilins més antics. La crisi del totxo els va esclatar als morros, i van perdre-hi bous i esquelles. La justícia poètica va ser efímera, perquè una dècada i mitja més tard els blocs segueixen buits i oferint una imatge lamentable. Aquest estiu he estat testimoni d’allò que transmet el centre històric als visitants. He sentit adjectius poc elogiosos, i alhora he recordat la poca importància que els representants polítics dels diferents partits –dels quals pràcticament cap hi té la residència– li donen. Pels motius que sigui no és un objectiu prioritari, a no ser per acollir mercats, fires, festes, correfocs i altres activitats populars culturalment innòcues. I fins i tot campanyes benintencionades per revitalitzar el teixit comercial de dubtosa efectivitat, com la d’instal·lar aparadors a locals buits. Durant el seu primer mandat, l’alcaldessa Teresa Jordà va afirmar que incrementaria els impostos als propietaris de pisos buits. A l’hora de la veritat, res de res. Portem dècades amb pisos, carrers, i un barri sencer, el troncal de la vila, que ens cau a sobre. I no és que els altres més perifèrics tinguin cap atractiu arquitectònic, víctimes d’unes tendències que més que en el primer art, semblen recolzar-se en la primera depressió. Potser si tingués fills jo també hauria marxat a viure a Ribes de Freser, a Barcelona o a Edimburg, com un alt percentatge dels meus companys de generació. Per més que m’estimi Ripoll.

Portem dècades amb pisos, carrers i un barri sencer, el troncal de Ripoll, que ens cau a sobre

Opinió | El Ripoll dels nostres nets