Ara cal anar molt en compte amb la ironia, perquè sempre hi ha algú disposat a ofendre's i a insultar-te a les xarxes

Al cap de pocs dies dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, els acudits amb fotografies de víctimes llançant-se per les finestres de les Torres Bessones corrien com la pólvora pels correus electrònics de l’aleshores incipient internet. Hi afegien la llegenda “It’s raining men”, títol de la cançó disco que van popularitzar les Weather Girls i aquell mateix any havia versionat l’Spice Girl Geri Halliwell. No va ser l’única mostra d’humor que posant l’accent en el mal gust es propagava de forma anònima però amb molts còmplices. En canvi, quan dos anys i mig més tard hi va haver l’atac al metro de Madrid, no vaig veure ni una broma al respecte. M’imagino que tenia a veure més amb la proximitat de la capital espanyola respecte a la llunyania amb Nova York, que no pas que els humoristes haguessin perdut de cop i volta el seu suposat enginy. En aquella època ja es debatia sobre la correcció política, però ningú s’imaginava que la involució en la cintura mental de tots plegats davallaria de la forma alarmant com ho ha fet. Ara cal anar molt amb compte a utilitzar la ironia més desdentegada, perquè sempre hi ha un col·lectiu disposat a ofendre’s i a insultar-te sobretot per les xarxes socials, perquè cara a cara no acaben d’atrevir-s’hi. És un nou paradigma que ha passat d’acceptar les matusseries més impresentables a no permetre’ns sortir d’un guió de quadricalisme mental que s’aproxima perillosament a una dictadura global on a la censura no li cal actuar perquè abans ja ens hem autocensurat preventivament. El còmic Magí Garcia Vidal ha fet servir el contingut dels vídeos de la cèl·lula terrorista de Ripoll mentre preparava explosius a la casa d’Alcanar per explicar en un monòleg que el fet que un dels nois mirés a càmera i s’hi dirigís en català era “un èxit lingüístic de puta mare”, per més que prèviament hagués afirmat que el terrorisme sigui “una derrota moral absoluta”. És la primera vegada que veig algú frivolitzant en públic sobre fets relacionats amb la ignomínia perpetrada el 17 d’agost de 2017. I si em poso en la pell de les víctimes i els seus familiars no em faria gens de gràcia, pel tabú que m’imagino que tindran durant la resta de les seves vides sobre tot el que hi tingui cap mínima relació. Però alhora em pregunto si la crisi lingüística del català relacionada amb els nois radicalitzats pot ser una escletxa vàlida i molt menys barroera que els homes abocant-se al buit de dues dècades enrere per deixar d’estigmatitzar la llibertat d’expressió i allò tan debatut dels “límits de l’humor”.

Ara cal anar molt en compte amb la ironia, perquè sempre hi ha algú disposat a ofendre's i a insultar-te a les xarxes

Opinió | Els límits dels estigmes