Hem viscut dècades en què els que no hem volgut callar ens hem quedat al marge d’una societat que viu de la hipocresia i només hem tirat endavant amb el nostre esforç

Acabem de viure uns dies on els joves han sigut el centre de la informació per la Jornada mundial de joventut. Segons les dades que ens han donat, hi han assistit un milió i mig de joves. S’ha fet amb un gran desplegament de l’Església quant a bisbes, capellans i mitjans empleats per fer-ho arribar al món sencer. Si mirem el nombre d’assistents en valors absoluts és una xifra prou considerable. En valors relatius i essent una trobada mundial, podríem donar-li una altra consideració. Però no es tracta de treure-li el valor real que té. Per això l’encapçalament d’aquest escrit com a “encenalls i teies”. Sempre que es produeixen moviments siguin religiosos o d’altres menes que concentrin un nombre important de persones hi haurà encenalls i teies. Uns reaccionaran de manera fogosa amb una espiritualitat fugissera: foc d’encenalls. Altres seran les teies que portaran dins seu el que els ha encès les emocions i que no s’han pas apagat i la contagiaran tant com puguin al seu entorn. Lamentablement, hi ha una part dels que mostren el que són: escòria, amb cants i himnes d’una condició feixista. Deixo a banda els indiferents per a qui la seva assistència s’ha reduït a un viatge més. Tot plegat m’ha fet reflexionar el moment que viu l’Església catòlica que, com d’altres, ha arribat a un punt delicat. Buscant l’etimologia de la paraula religió, n’he trobat més d’una, però per l’anàlisi del moment actual potser la que més s’hi adigui sia la que fa referència a relligar el que està dispers. De fet, quasi totes les paraules que comencen per “re” inclouen un retorn a alguna cosa que s’havia desmembrat. Ningú podrà negar que les esglésies, la que sigui, viuen un moment en què cal buscar un retorn a les seves doctrines. El catolicisme ho acusa considerablement, ja que ha perdut bona part de la seva credibilitat. Pot ben ser la reacció, tot i que tardana, al tracte als seus fidels durant dècades del segle passat. Si ens fixem en els inicis de la dècada dels anys 40, el fet de no combregar amb les seves creences, més d’un sacerdot denunciava aquells que considerava contraris a les seves institucions. La pena de mort del cos de les autoritats civils no era pas més que la pena de mort de les ànimes segons el catecisme catòlic del moment. Ara cal esforçar-se molt a buscar com hem de fer-ho per retornar a una Església que ha perdut la seva autoritat pel fet d’haver-se quedat ressagada i haver ignorat l’evolució natural de la societat. Una societat que és en mans dels joves a qui, precisament, la societat desqualifica. Per això, llavors, cal buscar solucions en aquestes jornades i és en elles on ens podem adonar de les inquietuds que hi ha entre ells. Els grans som prou responsables d’haver creat una societat en què els més ignorants fent servir la seva habilitat de trepes arriben a ocupar llocs importants de govern en les diferents institucions: civils i eclesiàstiques. Sense anar gaire lluny, només cal mirar qui governa en ajuntaments, comunitats autònomes i governs centrals. Bisbats i conferència episcopal. Cos cardenalici i cúria en general. Un món on només som capaços de posar pedaços, però no entrar en el fons de cada problema perquè comportaria posar en evidència la falta de qualitat de qui té el destí dels pobles. Hem volgut formar els joves amb valors materials més que morals i el resultat és el que és. Ara bé, voler fer d’una part un tot és un dels altres errors que cometem. Les empreses necessiten gent preparada i n’hi ha, però s’han de retribuir com cal. Hem viscut dècades en què els que no hem volgut callar ens hem quedat al marge d’una societat que viu de la hipocresia i només hem tirat endavant amb el nostre esforç i, si no som capaços de posar-hi remei, els que venen darrere nostre heretaran un món fraudulent des de dalt de tot. Hem vist el poder de concentració que tenen els lideratges. Uns perquè no se’ls escapi un sistema que sotmet moralment, altres, en política perquè fan, o pretenen fer, dels ciutadans, una massa amorfa que no es desviï dels seus dominis i, en mig de tots dos, una corrupció moral i social que porta a la destrucció conscient de joves i a la deixadesa conformista dels grans. Pot ser que faci falta una societat capaç de rebel·lar-se. Però compte en fer servir aquest verb, sigui escrit o de paraula, perquè, quan volen el poden fer servir com incitació a la violència i el propòsit d’aquesta rebel·lió és molt lluny de la violència i s’ajusta a cercar la justícia social, la igualtat entre tots i el repartiment de la riquesa. Ha de ser una rebel·lió positiva fins a arribar a l’equilibri en què som i el que reconeguin que som. En el valor de l’esforç i la retribució d’aquest. Deixar de ser sotmesos i passar a gaudir dels nostres drets. Estic segur que tot això que ara és en mans dels joves, serà un fet.

Hem viscut dècades en què els que no hem volgut callar ens hem quedat al marge d’una societat que viu de la hipocresia i només hem tirat endavant amb el nostre esforç

Opinió | Encenalls i teies