A tocar del pati, el pare hi tenia un garatge gran, alt i fresc on reposaven els meus somnis de velocitat i la ferralla d'allò que en deien moto

Em van parir a casa un octubre de fa segles en una terra amb rius per cicatrius i una llengua per sang. Aquell dia de tardor, el pare, de Manlleu, va anar a buscar la comadrona a Roda, amb moto i de nit, i sempre he estat convençut que la pobra dona va arribar a atendre el part al Terç de Montserrat amb el fred de matinada a la pell i olor de gasolina al cos. Anys més tard, el pati de la meva vida el presidia un lledoner robust que m’ombrejava les tardes d’estiu, aquelles de bicicleta i genolls pelats. A tocar del pati, el pare hi tenia un garatge gran, alt i fresc on reposaven els meus somnis de velocitat i la ferralla d’allò que en deien moto. El garatge feia olor de la gasolina alifàtica que usava per netejar les peces de l’anatomia mecànica que tant m’agradava, de la que usava per eliminar el quitrà arrapat a la pintura del britànic Morris de casa abans de polir-la amb Titanlux i esforç. Amb el prolífic i inspirador Manuel Arias-Paz vaig aconseguir remuntar les restes canibalitzades d’una Ossa Phantom (glòria de la indústria nacional) que un cosí meu, que anys més tard es dedicaria a cafès indians, m’havia donat en una caixa de fusta enorme, i, agraït, amb ella, poderosa, vaig recórrer les ribes de la mediterrània fins a Sunion i el jardí de les Hespèrides. Al ritual, un s’enfilava al seient de negre Skai, apurava la cigarreta Camel i l’apagava amb la bota de cuir de Toledo, es posava les verdes ulleres Ray-Ban, amb la mà esquerra s’obria l’aixeta de la gasolina, s’encepava el carburador fins que es notava la frescor olorosa de la gasolina als dits, amb el taló es buscava el kick-starter per desplegar-lo i buscar compressió i, amb decisió, s’empenyia avall fent girar pinyons, cigonyal, arbre de lleves i tota la collonada mecànica que donaria vida al giny que s’havia de moure amb un irregular cicle de quatre temps, sorollós i fumejant. De les mil motos que vaig recompondre i pilotar, sempre tot acabava amb el ritual d’engegar el motor, esperant que platins, bugia i sincronia s’aliessin per sortir disparat a prendre alguna copa prop d’alguna de les discoteques aquelles que varen començar dient-se bôites i després discos, com la intranquil·litzadora Danatela a la riba del Ter primordial de Torelló. La gasolina als dits indicava que tots els mecanismes eren a punt, com la meva ànima, per posar-se en moviment. L’olorosa confirmació dels hidrocarburs era sempre omnipresent, com l’espècie d’Arrakis, als dits, als pantalons, a la jaqueta de cuir negre que feia servir tant per mudar els diumenges com per desafiar espai i temps en una divisió fratricida, fes el temps que fes, quan el canvi climàtic era només estiu o hivern. Als hiverns crus, com Federico Martín Bahamontes als colls dels Alps menjant-se gelats, em posava paper de diari sota la jaqueta de cuir (o l’americana de pana) per aturar l’hivern i l’entumiment de les extremitats. Malgrat tot, en arribar al destí parava vora una paret perquè els genolls feien figa i calia envoltar amb les mans el càrter primordial que embolcallava les entranyes poderoses del motor com un úter antediluvià per reviure un xic mentre l’escalfor metàl·lica s’obria pas agradable pels guants, la pell i l’esperit que els hiverns encongien. Els diumenges amb la família, hi havia temps de tot, havent dinat polia culates i a mitja tarda anava a festejar amb olor de gasolina als dits. Als estius, la volàtil gasolina es feia més respirable, es transformava en un perfum empallegós i en la xafogor dels viatges a les platges verges i properes de l’Empordà llunyà era el conhort de la vida essencial. Qui no feia olor de gasolina és que no havia bregat amb les mecàniques imprevisibles o que no disposava del vehicle de la llibertat en aquells temps en què ningú no sabia quants grams de CO2 per quilòmetre un emetia amb el maleït giny de cicle Otto. De mica en mica, vaig passar de la indústria nacional a la japonesa de mecàniques més afinades que ja duien aixetes automàtiques i ja no calia encepar carburadors fins que, finalment, també varen desaparèixer en ares de la injecció i l’electrònica enigmàtica. Potser pel meu origen tardorenc sempre he sentit un plaer especial en recórrer a punta de gas tardes i country roads en estranya sintonia amb aquella llum baixa i pastosa que daura fulles, alenteix el paisatge i doma l’asfalt gris amb aquella densitat tan similar a la d’un bon oli de càrter SAE W40. Ara que la meva vida ja és contundent i llarga, enyoro aquella olor d’antany de gasolina als dits i aquella calma que precedia un Camel sense filtre en qualsevol collada solitària, però, tot i així, empalmar marxes a mig gas mentre la remor mecànica poleix tant les entranyes metàl·liques com l’ànima i els sentits segueix essent una de les sensacions més properes a la felicitat que, juntament amb la sincronia del ralentí d’un bòxer teutó o un sis cilindres nipó, es poden experimentar en aquest planeta, o en aquesta vida, prop de Morella, Sant Pere de Torelló, Olot, Barbastre, Sant Joan de les Abadesses, Burgos, Ripoll o Cai.Rock me mama.

A tocar del pati, el pare hi tenia un garatge gran, alt i fresc on reposaven els meus somnis de velocitat i la ferralla d'allò que en deien moto

Gasolina als dits