Per a mi, res fa més estiu que els gelats. Ni les onades prop del mar, ni la pell cremada pel sol

Doncs això, que res fa més estiu que els gelats. Es van inventar a Florència però es van començar a vendre al públic a París. Va ser un cuiner i empresari sicilià, Francesco Procopio, instal·lat a la capital francesa, qui va tenir prou vista i atreviment per oferir a la gent que anava al seu antro, Le Procope –ara, la cafeteria més antiga de París–, aquelles postres que s’havien creat a la cort dels Mèdici, a Florència, al Renaixement. Res, que ja fa més de 300 anys que Procopio va popularitzar el gelat. I l’hi agraeixo perquè, repeteixo: per a mi, res fa més estiu que els gelats. Ni el so de les onades prop del mar. Ni la pell cremada pel sol. Ni l’olor d’after sun. Ni els pollastres a l’ast. Ni el so dels petards. Ni el foc de Sant Joan. Ni la cervesa freda. Ni la calça curta. Ni les avarques. Ni el Tour de França. Ni el tomàquet amb gust de tomàquet. Ni les finestres obertes. Ni el corrent d’aire. Ni el “nyic-nyic” d’aquella bicicleta –a la meva infantesa, normalment Orbea o BH–, que sempre necessitava oli a la cadena. Ni el vermut. Ni el gaspatxo. Ni el “Paquito el Chocolatero”. Ni el cava glaçat. Ni les banderoles. Ni la festa major. Ni els quaderns d’estiu. Res, absolutament res fa més estiu que els gelats. Frac. Frigopie. Copa Brasil. Comtessa. Cadascú té el seu preferit. Frigodedo. Súperalmendrado. Cornetto. Choc Bar. Gust obsessiu. Tiburón. Popeye. Super Choc. Calippo. De petits, menjar-ne era una festa. Minimilk. Frigurón. Negrito. Colajet. I Dràcula. Sobretot, el Dràcula. És el meu gelat. Ara, el Dràcula ja no és a les màgiques cartes que hi ha a la porta d’entrada dels bars. Aquelles cartes que, quan érem petits, penjaven ben altes. Més que ara, és clar, perquè quan som petits tot és més gran o és més amunt. Aquelles cartes que coneixíem de memòria i sabíem el lloc exacte que ocupava el nostre gelat desitjat. El Dràcula era, sempre, a baix de tot. Al centre, a l’esquerra o a la dreta, però sempre a baix. El zona baixa de la carta era el lloc reservat per al Dràcula, els Popeye i el Minimilk. Actualment, el Dràcula només es ven als súpers i en caixes de sis. En carrego prou per tenir-ne sempre al congelador i poder passar l’estiu. Ho faig per plaer. I per necessitat. La de recuperar el gust de la infantesa. La de viatjar a aquella època meravellosa. Quan els estius eren eterns. Quan ens avorríem. Quan sentíem que res podia anar malament. Quan no érem mai a casa i l’única preocupació era ser-hi a l’hora dels àpats. Quan xiulàvem. Quan pescàvem. Quan anàvem a tocar timbres. Quan cremàvem pólvora. Quan, senzillament, érem feliços.

Per a mi, res fa més estiu que els gelats. Ni les onades prop del mar, ni la pell cremada pel sol

Opinió | Gelat