| 10:00
Opinió

Les coses bones cal buscar-les en aquelles coses menudes que semblen invisibles i que sovint són les més importants

OPINIÓ: La u menys u

Vaig llegir fa temps un llibre que ara no recordo com es deia que afirmava que vivim en una realitat de tendència u menys u. Això vol dir que tendeix a equilibrar-se de manera natural. Una cosa bona es compensa per una de dolenta o una de dolenta, amb una de bona, segons quina arribi primer. Aquesta realitat, doncs, ens permet anar tirant. Que pot semblar un objectiu ridícul, minúscul, avorridot, però en els temps que corren em sembla molt lloable de desitjar-lo. No vivim en un cicle infinit d’alegries, però tampoc, és clar –encara que a vegades ens ho sembli–, en un cicle infinit de males notícies o desgràcies.

Aquest inici d’any ha estat, per a mi, un exemple claríssim d’aquesta realitat que s’equilibra de manera natural, però també us diré que he tingut ben clar que les coses dolentes semblen molt més grans que les petites i que les coses bones cal buscar-les en aquelles coses menudes que semblen invisibles i que sovint són les més importants.

El mateix discurs de sempre a nivell vital per molt que canviï l’any. Què n’esperàveu?

He visitat un tanatori i hi he sentit la tristesa d’una família que acomiadava un dels seus puntals i això que només portem sis dies de l’any. Però també he celebrat que la meva filla ha fet 13 anys i que, per tant, fa 13 anys que la seva vida va envair la meva de manera fulminant i irreversible gràcies als déus.

Ha plogut a bots i barrals i ha sortit el sol; he renunciat a un somni per inabastable, i, en canvi, n’he complert un que semblava impossible. He plorat i he rigut. He posat en pau algunes idees i n’he revolucionat d’altres. He llegit com mai i també he començat una nova història. He dormit, he somiat i també he pensat que el món se’n va a la merda, i que més val que sigui de pressa.

Tot plegat així, sense decidir-ho massa, en un seguit d’uns i de menys uns que es van equilibrant sense que hi donem massa importància. Sense que ni ens n’adonem. Sí, ja ho sé que sembla que les temporades siguin bones o dolentes, que siguin dures o amables, terribles o boniques, però la realitat –més complexa i estranya, sempre– no és de blancs o negres mai sinó d’una escala de grisos suau, com el cel d’aquests últims dies.

I ja m’està bé, crec. Jo abans era de les que ho volia tot brillant, intens, inoblidable, i ara, amb els anys, ja soc de les que celebren més les coses normals, les quotidianes, aquella estona junts sense fer res en concret que et permet respirar una mica més lentament del compte.

Als Reis de l’Orient o a la bruixa Befana –que per demanar coses sempre confio que m’entenguin millor les dones, en això tampoc no he canviat malgrat el canvi d’any– els demano que la vida sigui doncs el que és, sembla, una u menys u. No passa res, ja ho accepto. Però que jo i els meus tinguem la capacitat de veure les u per petites que siguin i convertir-les en poderoses generadores d’energia que ens permetin trampejar les menys u que sí –i tant que sí– que ens anirà repartint la vida.

Us ho desitjo a tots, de fet, perquè desitjar que només ens passin uns és massa, fins i tot per demanar-ho a la màgia més màgica de l’any.