Qui diada passa, massa que ho sabem, procés empeny. I què és un procés sinó un transcurs del temps?

“Altra vegada, en un futur proper, Catalunya renaixerà pacíficament i ho farà desitjosa de ser una bona veïna entre bons veïns (...) Esperem ferventment que Catalunya arribi aviat al final del seu tràgic interludi.” Josep Trueta (Ex Tenebris Lux, Oxford, 1946). Després de dos anys de pandèmia i en aquest en què la disputa pel control comercial i militar del Mar Negre enfronta russos i ucraïnesos en una guerra de soldats joves i tancs vells, els efectes econòmics sacsegen una Europa que cada dia està més desestabilitzada socialment i l’encariment energètic va apagant –no és metàfora– el ja prou enfosquit vell continent. Els estats mediterranis, ves per on, són la clau estratègica per mantenir l’equilibri democràtic en una Europa atrapada per una banda per la mesquineria d’uns Estats Units en recessió traficant desesperadament amb gas liquat i armament i, per altra banda, per l’avidesa d’una immensa Xina en imparable expansió. En aquest context de crisi Catalunya es troba, no cal ser vident per endevinar-ho, en fora de joc, en un fora de joc semblant a aquell tan ben planificat dels Jocs Olímpics de 1992 amb Felipe –encara no VI– d’abanderat. El darrer procés cap a la independència ha portat Catalunya de ser una nació influent a esdevenir un territori malreeixit; per comprovar-ho és recomanable donar una volta per la península Ibèrica, sobretot per la del nord del riu Ebre. Des dels governs d’Espanya (PSOE-PP) diuen que la situació és culpa de “l’independentisme” i des dels governs de Catalunya (ERC-Junts) diuen que la culpa és de la repressió de l’Estat; amb aquesta cantarella ambdues administracions s’amaguen les vergonyes i es mantenen enrocades en una taula de diàleg monologat on l’empat tècnic Madrid-Barcelona ha entrat en una pròrroga perenne. Quan el setembre de 2009 van brollar les onades de consultes sobiranistes a Arenys de Munt, impulsades per una elit convergent tocada pels casos Palau, 3% i Pujol, ni els seus ideòlegs, ni la tradicionalista Òmnium ni la nonada ANC en van preveure les conseqüències. Reptar un estat, sense saber com fer-ho, és d’una insensata imprudència i el reconegut fracàs comporta un desgast social, econòmic i cultural incalculable en el que el més perjudicat és el poble del territori en disputa. Una part destacable de la població de Catalunya –no pas majoritària– va afegir-se a la retòrica emocional d’uns polítics nacionalistes en hores baixes i va demostrar, amb mobilitzacions exemplars, Diada darrere Diada, un veritable amor per les llibertats de la seva nació, desconeixent, però, que entre els suposats dirigents no hi havia ni herois ni líders. L’Estat espanyol, com qualsevol estat, va actuar amb contundència d’ofici aprofitant que es va trobar servit, a cor què vols, el futur de Catalunya, i si abans Catalunya avançava cap a un futur sobirà –tipus Euskal Herria– ara veia com els greixats aparells i els podrits claveguerams de l’Estat reprenien un procés, aquí sí un procés, autonòmic d’espanyolització que des dels caducs mentiders madrilenys feia anys que havien donat per irremeiable. Aquesta negligència dels polítics catalans ha evidenciat que l’astúcia del pijo Mas, la impetuositat de l’amerenc Puigdemont i el fanatisme de mossèn Torra van ser tàctiques no sols poca-soltes sinó irrespectuoses amb la gent que els va votar i votar i votar, fins que, assenyadament, se’n van cansar i van deixar de fer-ho. Ara li toca a un Molt Honorable d’ERC patronejar el govern de la Generalitat i es veu obligat a exercir el càrrec amb el llast d’un passat recent i amb unes files neoindependentistes esqueixades i en fuga, fuga no pas endavant sinó endarrere, com és el cas dels reaccionaris de Junts, amb Turull i Borràs d’abanderats desconnectats i ni amb olimpíades d’hivern. Els ahir aplaudits presos avui són esvanits indultats i entre els exiliats, unes van i tornen i uns desesperen sense saber ben bé què esperar, perquè a Catalunya l’empíric cenacle presidencial de Pere Aragonès té prou feina a gestionar els recursos dosificats des dels ministeris de la Villa y Corte, sigui a través d’encobertes cimeres bilaterals o de submissions pressupostàries, en les quals el conseller Giró és l’expert recaptador. Dilemes històrics que ja reconeixia Salvador Espriu quan es considerava “un home de la perifèria ibèrica que va intentar entendre el complex enigma peninsular”. Pel Regne d’Espanya la colla del procés català mai ha estat un problema democràtic, així com tampoc ho són els renys que dictaminen organismes internacionals (ONU i Cia); les victòries morals dels processats els rellisquen a uns diputats i senadors espanyols que en saben molt dels poders fàctics castellans i saben també que els parlaments i tribunals europeus exerceixen de peons al servei del club d’estats conformat –defenestrat el Regne Unit– per Alemanya, Itàlia, França i la mateixa Espanya. L’eficàcia de ciutats com Brussel·les i Estrasburg és tan volàtil al món mundial com inoperant al continent europeu; aquests centres burocràtics són meres escales de trànsit d’aeroports que veuen aterrar i enlairar pseudopolítics als qui els ha tocat la loteria d’uns sous turístics pel fet de volar al centre d’Europa una vegada al mes, depenent dels plens parlamentaris o dels plaers extraparlamentaris. Aquesta i no altra és l’actual Europa colonitzadora colonitzada, l’Europa en mans del calvinista Orbán i l’ortodox Putin, devots nuclears com els clonats clowns de Kíiv-Kiev i Downing Street, l’idòlatra Macron atrapat per l’abundància, el post-Merkel Scholz (re)gasificat, la sorella Meloni al punt fratelli patriòtics i un emprenyador Pepe Borrell –català!– d’emperador. Però tornem a les diades de la Diada, aquest any en diumenge, el tradicional dia cristià festiu en què la gent aprofita per anar en bicicleta, fer una costellada, remullar-se els peus a la platja, pujar un cim per veure Catalunya en miniatura, celebrar una festa major, visitar el Cap de Creus o el Delta de l’Ebre, refugiar-se a Montserrat per entonar el Virolai, reunir-se amb la família per cantar Els Segadors tot sucant el tortell en el cava, trobar-se amb els companys per ballar una sardana o enlairar un castell humà, etc. Hi ha, també, qui treballa, sigui o no diumenge de Diada; aquests són els més beneficiats ja que no han de donar cap explicació, ni en els de dins a casa ni en els de fora. Amb totes aquestes situacions tangibles se’ls posa difícil en els organitzadors de la Diada confeccionar un programa engrescador i les mobilitzacions tendeixen a desmobilitzar-se; es pot donar el cas que si les reivindicacions degeneren, uns –ANC, Òmnium i Cia– i altres –els participants– s’aixopluguin en l’excusa que la Diada “ha caigut” –com una pedregada– en diumenge. Excusa inexcusable: qui Diada passa, massa que ho sabem, procés empeny. I què és un procés sinó un transcurs del temps? D’ací el redundant lema d’aquest 11-S, un “Tornem-hi per vèncer” al més pur estil ploramiques de la ranxera “... yo sé perder, yo sé perder, quiero volver, volver, volver...”. Catalunya, ara per ara, ni és Estat ni és República i molt em temo que el poder ser un Estat ha quedat en standby i pel que fa a la República, si el 2031 no es proclama a les corts espanyoles la República Federal Ibèrica la conjuntura actual anirà per llarg, amb una Elionor regnant en el paradís borbònic de Girona fins a Covadonga, si no és que Europa pateixi una catàstrofe climàtica insostenible o entri en una deriva bèl·lica on tothom, estats, nacions, regions, opti per un suïcida campi qui pugui on, tornem-hi!, Turquia, Rússia i Xina aplaudirien i riurien sarcàsticament fins ben bé el segle XXII. És per tot això que, avui més que mai, sense “l’esperit de Catalunya” de Trueta i la “pell de brau” d’Espriu i, ep!, sense totes aquelles persones que han lluitat pel seu país, com Verdaguer, Maragall, Rodoreda, Cugat, Casals, Gaudí, Xirgu, Amades, Pla, Capmany, Dalí, Miró, Tàpies, Pàmies, Guimerà, Carner, Riba, Bartra, Roig, Caballé, Barraquer, Fuster, Fabra, Coromines, Casaldàliga o Castellví, sense aquestes dones i homes el nostre país difícilment recuperarà el respecte internacional que tant li costa de refermar un segle sí i un altre també, ni Catalunya, com a territori mediterrani i pirinenc dels “Països Catalans”, tornarà ser una nació independent econòmicament, socialment i culturalment, aquestes sí veritables independències imprescindibles per aconseguir la justícia, la pau i la llibertat de tots els habitants que avui viuen i volen viure feliços aquí i per sempre, amb un Poble –s’ho mereix– que es torni a sentir orgullós al cridar “Visca Catalunya!”.

Qui diada passa, massa que ho sabem, procés empeny. I què és un procés sinó un transcurs del temps?

Opinió | L’esperit d’una nació en diada dominical