La mania funesta d'anar sempre amb els llums curts i no posar gairebé mai els llargs fa que els problemes es vagin acumulant

A Catalunya, per ironies del temps i la política, han coincidit dues sequeres, una de l’aigua i l’altra la manca d’idees i projectes per part del govern de la Generalitat. La sequera d’aigua es reduirà quan vinguin pluges de llevant, sempre, més o menys, ha anat així. Ni ha estat la primera ni segurament serà l’última. Molta calma i alguna tassa de til·la. Ja l’any 1950 hi va haver una sequera molt important i aleshores no hi havia ni pantans ni es parlava de canvi climàtic, ni tampoc tantes definicions fosques i apocalíptiques com sentim avui. Vol dir que els ciutadans poden estar tranquils, no hi ha mal que duri cent anys. O sigui que la sequera de l’aigua s’acabarà, esperem que sigui més d’hora que tard. El que és preocupant, i molt, és la manca d’idees i projectes del govern de la Generalitat. No és una opinió meva, que en última instància no té massa valor, sinó que vull descriure una inflexible realitat. Tenim un govern de coalició que per problemes, en podríem dir “extramatrimonials”, no hi ha avinences, gairebé en res, només en una qüestió, conservar el poder, les cadires o poltrones, segons el nivell que un tingui en la ingent burocràcia que ningú sap com s’ha creat, però existeix. Hi ha diverses realitats que demostren això que dic. La primera és el tema de l’aigua potable. L’any 2008 vam patir una altra sequera que ja va propiciar que el govern que hi havia llavors ho passés malament. Es va discutir de tot, des d’anar a buscar aigua amb un vaixell a Mallorca fins a portar aigua del riu Ebre o construir dessaladores. Fins al dia d’avui només se n’han construït dues. A més, aquest sistema per dessalar l’aigua del mar és caríssim i no té res d’ecològic. Han passat 14 anys des de llavors i estem al mateix lloc. O pitjor, perquè ha augmentat la població de Catalunya. Ara ja som 7,7 milions de persones i les necessitats d’aigua cada vegada són més elevades. La principal riquesa d’un país és l’aigua. Un territori sense o poca aigua, a poca cosa pot aspirar. El projecte de portar l’aigua del riu Roine des de França fins a Catalunya es va deixar en un calaix i encara hi deu ser ple de pols. Aquesta funesta mania d’anar sempre amb els llums curts i no posar gairebé mai els llargs fa que els problemes es vagin acumulant. Falten les idees i projectes per donar solucions si no el més calent, a l’aigüera. Un altre exemple és la manca d’habitatge assequible. Sempre s’ha començat la casa per la teulada. La reserva del 30% de sòl per a habitatge social provoca que no se’n construeixi gairebé cap, perquè surt tan car com l’habitatge lliure. El contrasentit és que els ciutadans, amb la crisi de la construcció de 2008, a través de la Sareb, o banc dolent, els ciutadans vam pagar, via Estat i amb els nostres impostos, milers d’habitatges que amb una bona distribució en l’àmbit municipal es podia haver estat una bona solució a aquesta manca d’habitatge social. La cúpula bancària ha sigut, com sempre, l’única beneficiada. Temes que són importants pel progrés del país, com la possible ampliació de l’aeroport del Prat, una solució definitiva pel delta de l’Ebre, queden encallats.

La mania funesta d'anar sempre amb els llums curts i no posar gairebé mai els llargs fa que els problemes es vagin acumulant

Opinió | Sequera d’idees i de projectes