Les converses de l'exministre Fernández Díaz amb el comissari Villarejo són d'una voracitat depredadora contra Catalunya

De petits ens educaven fent-nos creure que tothom era bo. Que si algú feia una malifeta no era pas amb mala intenció. A mesura que ens anàvem fent grans ens adonàvem que no era pas exactament així. Per uns tot s’hi valia encara que perjudiquessin altres, sobretot fent córrer rumors infundats dels quals algú treia un rèdit. Sense la televisió ni tants mitjans com tenim ara, els diaris eren la font d’informació de la qual més ens havíem de refiar i en la qual havíem de creure més. Els discursos que sentíem, que no escoltàvem, sempre eren iguals. La ràdio controlada pel règim ens explicava fets que no teníem a l’abast i, per tant, si volíem saber alguna cosa més havíem de mirar de connectar-nos d’amagat a aquella clandestina Radio España Independiente, La Pirenaica. Com que soc de recordar acudits d’aquell temps no puc estar-me de transcriure’n un que es va fer famós: un ministre de la dictadura feia un discurs a Catalunya explicant el que es feia en una part del sud i al públic n’hi havia un que anava fent que no amb el cap fins que el que parlava li va preguntar perquè ho feia i, en respondre-li que ell viatjava per aquelles terres i que no era veritat el que deia, la resposta va ser: viatgi menys i llegeixi més els diaris. I si ens ho mirem bé, poques coses han canviat, ja que encara que ho vegis sempre et diran que no ho has vist bé.

Avui, disposem de moltes maneres de tenir informació que fins ara ens era vedada. El periodisme no es limita a escriure el que veu sinó que, a més, investiga i furga per trobar els racons on hi ha la brutícia que els estats amaguen. També és veritat que hem de ser capaços de llegir les noticies segons d’on venen i saber entendre la ideologia del diari que ens la ven. Tenim exemples molt clars de periodistes que es venen al millor postor sense posar-se vermells. Només cal veure tertúlies d’algunes cadenes de televisió ven subvencionades pel que encara podem titllar de règim amb tics d’un passat no ventilat. La història s’escriu no tal com és, sinó com s’interpreta i els canvis en els llibres que ens la transmeten evidencien un clar interès per marcar les línies d’actuació segons convé a cada govern. Els reis catòlics els hem vestit de tantes maneres que no sabem ben bé ni per què en diem catòlics i per què canviem la manera d’entendre el seu regnat. Fins ara que les guerres, guanyades o perdudes, ens queda difícil interpretar quins eren els bons i els dolents de la pel·lícula. Els pares d’uns l’explicaven en blanc, mentre uns altres en roig.

La democràcia ha volgut posar coses al seu lloc. Però en ser una democràcia descafeïnada, encara n’hi ha vivint amb el convenciment que a Franco l’hauríem de veure als altars. Són alguns que vesteixen púrpura i que, ells sí, han viscut com reis. Tot i així, hem d’acceptar que aquesta democràcia ens ha permès conèixer com es mouen les clavegueres d’un Estat que, violant totes les lleis ha manipulat, falsejat i fabricat acusacions que han tingut molta transcendència en el nostre país. Lamentablement els nostres polítics, no tots, no han sabut estar a l’altura per combatre i respondre amb contundència uns governs als quals ja els va bé que tot s’hi valgui. Ara ens trobem que van sortint converses privades que mai ens haguéssim pogut imaginar. És veritat que qui ens les transmet ho fa amb despit ves a saber de què o de qui. Però tot i la maldat que demostra el comissari que ens les fa arribar és bo que les puguem conèixer i, per tant, que per part dels detractors d’alguns polítics catalans, s’hagin de menjar tot el que havien dit. Així i tot, serà difícil que els afectats puguin retrobar-se amb una societat que els va condemnar sense esbrinar on era la veritat.

Hem escoltat com una Cospedal ens titllava als catalans de covards. El que no ens va dir és què creia que havíem de fer per no ser-ho. Podria molt ben ser que li agradés que fóssim violents, fins i tot més que violents per obtenir més beneficis dels governs atemorits, com d’altres. Doncs no, aquí no ens hi trobarà. Deixem-ho per aquests altres. Però la mostra de covardia més gran és aquella de la qual ella fa gala: parlar d’amagat i amb un comissari tan corrupte com ella. No ens apartem de polítiques. Millor dit: de polítiques grimpant per viure de la mentida i l’extorsió. Una Sánchez Camacho valent-se del mateix comissari donant-li instruccions per fabricar proves falses per evitar uns resultats electorals amb olor d’independentisme. Sí, per elles tot s’hi val. I la justícia, si és que se’n pot dir justícia, va de bracet amb aquesta suaument anomenada xusma.

Per mi encara hi ha quelcom més greu. És l’actitud d’un ministre amb un lloc de tanta responsabilitat com és Interior. Les converses gravades demostren una voracitat depredadora contra Catalunya. Diuen que és un membre numerari de l’Opus Dei. Si fos així suposo que un dels seus llibres de comportament i de capçalera deu ser Camino amb, exactament, 999 consells del fundador de l’Ordre. Em permeto recordar-li’n algun: “No tinguis por a la veritat, encara que la veritat et costi la mort” (núm. 34). No sé com la deu entendre, el que sí ha pretès és buscar la mort política i moral dels que ell ha perseguit. Més endavant n’hi ha un altre que tampoc la deu haver llegit: “De callar no te’n penediràs mai. De parlar, moltes vegades” (núm. 639). Potser ell s’ha valgut de fer parlar altres per poder amagar el seu fracàs dialèctic. I només en mencionaré un altre, però de ben segur que si vol en pot trobar molts més. “La teva llengua l’ha afilat el despi, calla!” (núm. 654). Sí, la llengua de serp enverinada l’ha traït. Amb tot, no crec que res l’inquieti. Són persones que viuen el marge de la llei dels homes i creuen que la llei de Déu no va per ells, amb el convenciment que tenen un àngel al costat. Tots, segurament el tenim, però diferent al seu. Una vegada més, tot i les evidències, la justícia calla. Senyor Fernández Diaz, potser li convindria acomiadar el seu àngel Marcelo, pot molt ben ser que sigui un dels àngels caiguts per desobediència i que resulti amb cua i banyes. No sé si després de les converses gravades l’Opus el farà reflexionar i disculpar-se. Seria tot un detall per no perdre la confiança amb l’Ordre.

És una llàstima que la població, confiant més d’una vegada amb els polítics i jutges, haguem conegut una part de les clavegueres d’un Estat mal endreçat democràticament mitjançant un comissari corrupte com la major part de les institucions: política, justícia, etc… Tot i així: gràcies comissari Villarejo, amb vostè s’ha confirmat que encara hi ha llocs on tot si val i per tant no anem bé.