Un antic jutge de pau, un d'aquells homes que ja ho han vist tot en aquesta vida, deia que només hi ha dos tipus de persones: Els que roben i els que voldríem robar!"

Un antic jutge de pau de Sant Feliu de Codines, un d’aquells homes conservadors que sembla que ja ho han vist tot en aquesta vida, a començaments del segle XX –quasi al final del seu mandat– va encunyar una frase rotunda i lapidària que el faria cèlebre: “En aquest món només hi ha dos tipus de persones: els que roben i els que voldríem robar!” I, poca broma, l’home, sense prejudicis se senyalava a si mateix, en primera persona: “...I els que voldríem robar!” El càrrec de jutge de pau en una vila, no ens enganyem, és una ocupació de mer voluntariat de la qual segur que no en trauràs cap rèdit; en tot cas, si n’has de treure alguna cosa, seran maldecaps. Si impartir justícia ja es converteix en una insòlita praxi per als esforçats jutges professionals que s’hi dediquen –i que més d’un cop pejorativament s’han hagut de sentir dir allò de: “Setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat”–, si més no, el dictat de la seva sentència anirà a missa. Per contra, imagineu-vos aquell que, a fi de bé i de manera altruista, s’afanya a intervenir com a mediador en picabaralles enmig del remolí de sangs calentes d’un parell d’analfabets –poso per cas– i que malda perquè els antagonistes facin les paus i arribin a un acord. Quin desastre, renoi, quin desastre! En Jaume Casas Sala, al seu ben elaborat llibre Carrers, cases i gent del meu poble (S.F.C, Edició familiar, 2016), referia una anècdota d’aquest mateix jutge de pau. Pel que sembla, un vilatà l’importunava contínuament al·legant que un veí li havia robat una gallina. El jutge, per treure-se’l de sobre, li va dir: –Pren-n’hi una tu, i quedareu en paus. –No en té, de gallines, només cria porcs–, li contestà l’home. –Doncs li fots un porc, que encara hi guanyaràs. A L’ENGRÒS I A LA MENUDA El març passat va morir, a la seva ciutat natal, Luis Roldán Ibáñez (Saragossa, 1943-2022). Un individu que jo, personalment, sempre vaig trobar molt repulsiu. Es feia passar falsament per enginyer industrial i economista i que, després de prendre el pèl –suposadament– a la cúpula del PSOE, va ser nomenat director general de la Guàrdia Civil, el primer civil que ocupava aquest càrrec a la institució armada. Roldán es va enriquir il·lícitament, i la premsa, que va estar al cas, publicava les primeres sospites del seu desmesurat augment de patrimoni: 435 milions de pessetes [2,6 milions d’euros] que s’havia embutxacat provinents dels famosos Fons reservats i 1.800 milions de pessetes en comissions [gairebé 11 milions d’euros], a més d’inscriure a nom seu finques i terrenys. Delictes econòmics que després va corroborar la justícia i pels quals fou perseguit. Es va fugar d’Espanya el 1994, però ben aviat va ser detingut a l’aeroport de Bangkok (Tailàndia). Condemnat a 31 anys de presó per malversació, frau fiscal i estafa, tan sols va complir 15 anys de condemna a la presó de Brieva (Segòvia). El gruix de la seva fortuna resta encara en parador desconegut. I vet-ho aquí un altre cas dels que en diríem a la menuda, però mediàtic com pocs. Antonio David Flores Carrasco (Màlaga, 1976), exgendre de la reina de la copla, la folklòrica Rocío Jurado, que mentre feia de guàrdia civil al quarter d’Argentona va ser condemnat a sis mesos de presó per l’Audiència Provincial de Barcelona per haver-se quedat 50.000 pessetes [300 euros] d’una multa per una infracció de trànsit imposada a un ciutadà francès i que l’infractor li havia liquidat en metàl·lic. Un altre cas, no tant per les quantitats defraudades sinó pels fets i pel càrrec que ostentava la persona qui els va cometre, és el de l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos Garrido (Pedralba, 1961). El 1996 es va saber que havia modificat el padró municipal per tenir preferència a l’hora de matricular ales seus fills a una escola del centre de Sabadell. “No he perjudicat ningú”, va dir, tot i haver passat per davant, excloent-los de les places, de pares amb més mèrits. Després se succeirien tres condemnes tràgiques on va estar involucrat (el cas Mercuri), per corrupció i irregularitats en la contractació en diverses administracions públiques. Tanmateix, Bustos va exigir a l’intendent de la Guàrdia Urbana que perdonés multes d’infraccions de trànsit de la seva dona i dels seus fills, un resultat econòmic que no va representar cap gran crebant pel municipi, no, però imaginem-nos si tots els ciutadans de Sabadell a qui alguna vegada se’ls ha imposat una multa, assabentats del procedir del seu batlle, s’haguessin revoltat massivament i haguessin demanat el reintegrament dinerari de les seves sancions. Confirmada la pena pel Tribunal Suprem, ha estat condemnat a tres anys per tràfic d’influències, a la presó de Lledoners. PRESIDENT DE LA REPÚBLICA Això de perdonar multes és una pràctica insòlita, estesa, per sort, en comptats municipis. Expliquen alguns afortunats que havien sol·licitat personalment a un alcalde que els tragués una sanció per aparcament en lloc prohibit, amb arguments tan ridículs com ara aquest: “Pensa que només vaig estar aparcat un moment de res, tot just l’estona per anar a comprar el pa i a la carnisseria, i quan torno ja m’havien muntat. No hi ha dret!” I el batlle –de mica en mica s’omple la pica– que subtilment anava encimbellant la seva campanya de màrqueting populista encarada a l’horitzó dels propers comicis, devia pensar: “No perjudicaré ningú”, així que feia llevar la sanció a l’intendent de la policia local. Fins que aquest un dia va dir prou, que allò no podia continuar i més d’hora que no pas tard va ser traslladat, per desavinences, a un altre destí... El fet, però, és que molts d’aquests casos no transcendeixen a la premsa, tot i que tirant d’hemeroteca, algunes vegades en trobem de prou sucosos que aporten a la foscor una llum resplendent. Injustícies que, quan qui les comet és el ciutadà, per justificar pràctiques gens ortodoxes s’escuda en aquell trist refrany que diu: Qui no plora, no mama, amb la diferència substancial que aquí no és un infant qui reclama la meta, sinó un adult ben agambat. En un article publicat a Le Monde diplomatique, el periodista Ramón Chao entre altres coses explica un viatge que va fer fins a Gallifa a bord del Citroën 2CV del jove Joanet Gardy Artigas junt amb el seu pare, el ceramista Josep Llorens Artigas. Pel que sembla, passant per Sant Feliu de Guíxols un guàrdia municipal, que devia observar una lleu infracció d’en Joanet, el va fer parar i després d’amonestar-lo li va demanar la documentació. En Joanet només duia la tarja francesa. No valia. Aleshores, des del seient del darrere salta el pare, segur i ferm: –És que el meu fill és resident a França. –President de què? –pregunta l’agent. –De França! –rebla el vell Artigas impertorbable. –Bé, bé, au, circulin. Al guàrdia –aleshores rebien un plus en funció de les sancions que posaven– tot allò se li havia fet una muntanya i va ser pràctic: “Val més que em busqui una presa més fàcil, no sigui que ens fiquem en un embolic.”

Un antic jutge de pau, un d'aquells homes que ja ho han vist tot en aquesta vida, deia que només hi ha dos tipus de persones: Els que roben i els que voldríem robar!"

Tipus de persones