Una immobiliària publicava un anunci on oferia una casa de tres plantes més 'perdulàries'. Les màquines també tenen el seu punt de malícia

“Vic es la tierra del pan de pellizco” em deia un professor bromista –que també n’hi ha– quan encara l’única llengua oficial a casa nostra era el castellà. Això s’esdevenia en els temps en què començàvem a adquirir els coneixements de l’art de la traducció i, per tant, ens fixàvem atentament en les equivalències entre els mots de les diverses llengües (les clàssiques grec i llatí, l’espanyol sobreposat, el francès tan vinculat a la cultura, el català natural...). Poc després rèiem les facècies dels cantants de la Trinca a propòsit d’un senyor petit i eixerit de Santa Coloma, que es feia, pobre home!, un embolic amb les coses de l’idioma i traduïa literalment del català al castellà d’acord amb els migrats coneixements que tenia de la llengua de Madrid: “Si vol dir que el cotxe li fa figa, / ha de dir que el coche le hace higo; / I si li fa un pet com un aglà: / hace un pedo como una bellota, señor eso ray!», deia la cançó enmig de les riallades del públic. Sobre aquest model de versió –abans o després dels populars trincaires de Canet– van ser molts els qui van fer frases castellanes enginyoses i ridícules: Si me quieres creer, no te envuelvas o envuelve que hace fuerte, mudos y a la jaula (deixava anar amb una rialleta sorneguera Albert Manent), hay que dejar mear al macho (segons ens van assegurar que deia el gran Josep Pla), comer a pie derecho, hacer manos y mangas, todo corrientes, no poder decir haba, hacer agujero, ir haciendo, sin jugo ni brezo (com vam llegir en un dels articles periodístics del famós Tísner), hacer la vive vive, chocolate deshecho, ¿quieres decir que no haces de ello un grano demasiado?, la más caliente está en el fregadero (com no va saber acabar de dir el polític Joan Tardà en el parlament madrileny), ahora se me girará faena, color de perro como huye, el huevo como baila... És clar que també hi ha catalans que tradueixen literalment per pegament i mig el pegamento Imedio i donen el nom de mig ambient al medi ambient i el de certificat metge al certificat mèdic. Fins fa relativament pocs anys, les traduccions anaven vinculades a les persones (els torsimanys o intèrprets, lligats sovint al món del sagrat, han tingut un gran prestigi des de les diverses cultures primitives amb ganes de comunicar-se) i no pas, com ocorre sovint actualment, a les màquines. Però les persones posseeixen la capacitat d’interpretar, això és, d’entendre el contingut i les circumstàncies concomitants, poden captar matisos i saben el significat autèntic i profund dels mots, per tal com coneixen també les coses. Una màquina, en canvi, respon només al programa que se li ha introduït, i, si hom vol que distingeixi matisos, aquests se li han d’haver indicat prèviament. Encara que és correcta en català la forma del refrany quan el riu sona, aigua porta, tanmateix la forma més genuïna seria potser quan els cans lladren, alguna cosa senten (com deia el nostre pare); igualment ocorre amb ulls que no veuen, cor que no plora que trobaria la seva formulació més popular en l’expressió del que els ulls no veuen, el cor no en dol (com deia la mare). Però a una màquina no se li pot dir que triï la millor opció, perquè, si més no per ara, les màquines no creuen ni opinen, sinó que obeeixen. I amb la seva fidel obediència fan autèntics disbarats, com els que en el seu dia van aparèixer al web de la Generalitat, en què eren traduïts a l’anglès els noms del president i de diversos consellers: “The President More” o “More President” i els consellers “Joseph and Mary Pilgrim” (Josep Maria Pelegrí) i “Clergy and José Luis González” (Josep Lluís Cleries González). Uns errors que van obligar a retirar d’internet la traducció. Més recentment un divulgat diari digital amb doble versió castellana i catalana parlava d’una “concentració feta per xarxes i teníem sospites que [hi] podrien haver crepuscles [per grupuscles!] de persones amb caire més radical...” Tot per donar una tal confiança a les màquines, que ningú no creu que hi hagi d’haver una supervisió personal dels resultats produïts per l’automatisme! Altrament, sovint les màquines fan ben feta la seva feina i tradueixen amb tota la literalitat imaginable un text al peu de la lletra. Vet aquí un exemple recent: “El PP, con más del 42% de los votos y una mayoría absoluta en el Parlamento de 58 escaños, tres más de los necesarios, obtiene unos resultados históricos y su candidato, Juanma Moreno, que ha hecho campaña con la bandera andaluza y no con el azul y la gaviota popular, ha ganado desde el centro absorbiendo el crecimiento que daban las encuestas a Vox”. “El PP, amb més del 42% dels vots i una majoria absoluta al Parlament de 58 escons, tres més dels necessaris, obté uns resultats històrics i el seu candidat, Juanma Moreno, que ha fet campanya amb la bandera andalusa i no amb el blau i la gavina popular, ha guanyat des del centre absorbint el creixement que donaven les enquestes a Vox.” Quin és el text original? Quin és el traduït? Això, tal com deia el poeta, no ho sabria ni Plató... Qui vulgui pregustar les delícies de la llengua catalana del futur pròxim, podrà satisfer a bastament els seus desigs llegint la premsa digital bilingüe. Però les pobres màquines no tenen pas totes les culpes: també n’hi ha que ens procuren diversions, cosa que pot passar en qualsevol moment i de la manera més insospitada. Una agència immobiliària oferia una casa “de tres plantes més perdulàries”. A la vista de l’anunci, ningú no podrà negar que les màquines tenen també el seu punt de malícia: bé que en castellà les nostres golfes són anomenades desván, l’artefacte traductor va preferir tirar de picant i interpretar matisadament que el text original parlava d’unes noies de vida lleugera...

Una immobiliària publicava un anunci on oferia una casa de tres plantes més 'perdulàries'. Les màquines també tenen el seu punt de malícia

Opinió | Traduccions automàtiques