Un candidat diu que la violència de gènere no existeix: que la violència és violència i no n'hi ha una exercida contra les dones pel fet de ser dones

La Sònia escolta a la ràdio un àudio en què una comissària en cap diu que hi ha dones a les quals els agradaria que les violés un antidisturbis. Es referia als que eren a Barcelona l’any 2019. Li cou el comentari, però fan més mal les rialles que acompanyen el comentari de la policia. Són rialles d’homes. Tots policies, com la comissària. Potser algun va ser a Barcelona aquests dies. El llavi no està partit. Pensava que sí. Li havia semblat sentir a la punta de la llengua que hi havia sang. Però no. Es concentrava, mentre ell es movia sobre ella, en l’enèsima violació, a sentir si la llengua percebia la sang que entenia que hauria de tenir al llavi després de la bufetada amb què solia començar el ritual. Però no hi ha sang. Només inflor. Prefereix concentrar els seus sentits aquí, al llavi, o a la punta dels peus, o a l’esquerda del sostre del dormitori, que va aparèixer fa un mes, i no en el que ell li està fent. Quantes van? Va deixar de comptar en arribar la 20. Quan va ser la dècima, ho va denunciar. Però parlem en propietat: en realitat no va arribar a denunciar. Va anar a la comissaria. Morta de por i tremolant-li les cames. No perquè l’hagués violat, una altra vegada, sinó pel que li preguntarien. El policia que li va prendre declaració s’embolicava amb el teclat de l’ordinador i escrivia amb dos dits buscant les lletres com qui procura el Sant Greal. Això va durar una hora de preguntes formals en les quals les respostes no podien reflectir l’espant sofert durant anys de cap de les maneres. El policia gairebé illetrat era tan lent que va arribar a sentir-se com una professora dictant unes notes a un grup d’alumnes desganats. Després la van portar, amb un paper ple de faltes d’ortografia, al jutjat de guàrdia. Sa senyoria, d’uns seixanta anys mal portats, li va dir: “Serà difícil demostrar que l’ha maltractat tants anys. Per què no ho ha denunciat fins avui? Per què ho fa ara? Què ha canviat? A més, pel que vostè comenta, és només sexe el que fa amb vostè, no és així?” La Sònia va contestar, però parlava tan baix que no li va quedar clar si sa senyoria l’escoltava: “No és sexe, és una violació.” “Del seu marit?, va insistir sa senyoria, “de l’home amb el qual està casada quan mantenen relacions sexuals?”. La Sònia es renta la cara. Té, en efecte, el llavi inflat, però no sagna. Potser si sagnés sa senyoria li faria més cas. Entra a la dutxa i es frega tot el cos. Especialment aquí. Aquí a baix. Aquí a baix on es materialitza, pel que sembla, la seva condició de dona. S’emporta el transistor al bany. La música calla perquè són les hores en punt. Un candidat parla de violència intrafamiliar i diu que la violència de gènere no existeix. Un candidat home, per cert. Sap qui és. Així doncs, un candidat home i baronívol, d’aspecte viril, per redundar. Diu que la violència és violència, i que no n’existeix una d’específica exercida contra les dones pel fet de ser dones. La Sònia es tira sabó a la mà i es frega tot el cos, una altra vegada. El seu cos de dona ultratjat tres vegades avui. Pel seu marit, que la considera cosa. Per una comissària en cap que hauria de cuidar d’ella i de totes. Per un candidat ben vestit que promet regeneració i que comença per negar-li a ella tota possibilitat de recer. Marit, policia i candidat se li apareixen com les tres potes del mateix patíbul. L’aigua, en cercles d’esquerra a dreta, descendeix per l’embornal. Mes no porta la tristesa amb ella. Aquesta queda enganxada a la pell. Per sempre més.

Un candidat diu que la violència de gènere no existeix: que la violència és violència i no n'hi ha una exercida contra les dones pel fet de ser dones

Opinió | Tres potes per a un patíbul