Sembla mentida que un espai tan poc lluït com el passadís contingui un dels millors moments del dia

Ho acabo de comprovar i el passadís de casa meva fa vuit passes. Que curt! Sembla mentida que un espai tan poc lluït, que és totalment funcional i gens culpable de voler un protagonisme immerescut contingui un dels millors moments del dia. No recordo cap escena estel·lar que passi en un passadís domèstic, en tot cas hauríem de parlar de laberints secrets vaticans o refugis antiaeris. Sí que tenen un gran poder evocador els passadissos dels hotels, però això és perquè el mantra del disseny modern mana crear espais tan neutres i atemporals, tan internacionals, que els pots omplir del significat que vulguis. Amb només una música de fons, la nostra ment viatja en pocs segons d’una pel·lícula de terror a una història adúltera. Però això és mèrit del cinema, no del passadís. Quan vam comprar aquest pis, els propietaris, que eren tres germans que hi havien viscut tota la vida fins que s’havien emparellat, estaven emocionats per haver d’acomiadar-se del patrimoni dels pares, desapareguts uns anys abans. Necessitaven els diners i volien fer net. Allò que passa amb les famílies, que més val dividir i tenir els números clars que no pas embrancar-se en la gestió amateur i a distància d’un lloguer d’un pis que es degrada tan ràpid com la relació entre germans. A vegades és millor no considerar-se especial, no cal posar a prova l’amor fraternal. El fet és que la senyora va mirar les claus, a la taula de la notaria, i va comentar que recordava el soroll que feia el segon pany de la porta, el que només tocava el pare. Clac-clac, i sabia que el pare era a casa. Quan jo arribo a casa al vespre, si és prou aviat i faig una mica de fressa a l’entrar, corro a deixar tot el que porti als braços, perquè ja sento un taca-taca-taca-taca i m’ajupo: són quinze passes –avui les he comptades– que venen a tota velocitat cap a mi i aterren propulsats amb tot el pes i la confiança als meus braços. Deuen ser tres segons, però quins segons. Els gestos rutinaris solen perdre valor amb el desgast, deixen de tenir el significat pesant dels inicis i es transformen en una mena de símbol; tots necessitem el petó de bona nit i les abraçades de comiat ni que siguin a correcuita. Però aquesta petita esprintada no perd gota de poder. Aquells cabells al vent i el somriure gegant no tenen memòria ni demanen res a canvi: és l’alegria i la il·lusió, i per moments té el poder d’esborrar-ho tot. I ho escric perquè sé que s’acabarà i que aviat serà diferent, i no passarà res, ja ho sé, però voldré sempre mirar aquestes claus i sentir dins meu taca-taca-taca-taca-taca-taca-bum: “Mama!”

Sembla mentida que un espai tan poc lluït com el passadís contingui un dels millors moments del dia

Opinió | Tres segons