El sentinella ordena al sol que es retiri i la nuvolada torna a coronar la seva testa, avança per les Agudes, s’escampa pel Matagalls, cobreix el Pla de la Calma i se’n va més enllà, fins a tocar el Tagamanent

Del meu llibre Per què escric (Impremta Moderna, 2015), us n’he triat aquest relat, tot i que l’he redactat de nou i n’he allargat el títol. Veureu que és la petita història d’un dia d’hivern plujós: esmorzo, dino i sopo dialogant amb l’estimat Montseny. De bon matí, un cafè, mitja llesca de pa amb tomàquet i dos talls de llonganissa; per dinar, cigrons, un tall de llom i una cervesa, i per sopar, una trista poma. Som-hi! Una escletxa de llum malda per sortir d’un mar de núvols grisos que s’arrapen a les Agudes, s’enfilen pel Turó de l’Home i arriben fins a Matagalls. És “la processó d’Arbúcies”, la boira ajaçada al Montseny que acostuma a assenyalar mal temps a la Plana. A fora fa fred i venta. La pluja ha humitejat les rajoles de gres de la terrassa i el vent de la ponentada l’ha omplert de branquillons i de fulles. El meu guaita em vigila, tot i que entre Ell i jo hi ha el finestral, la terrassa molla i més enllà un til·ler despullat que conserva encara algunes bràctees d’on pengen els llargs peduncles a punt de desprendre’s per caure rodant. El sentinella m’observa i em crida. Vol que deixi el pa amb tomàquet, desitja que estigui per a Ell. Per això, de darrere els núvols fa sortir un cercle puixant anellat per una aurèola vermella bellugadissa. “Ei!”, em diu. I jo responc a la crida, aixeco el cap i miro, i la llum em fereix la vista. Ja pot exhibir-se, ja em té d’espectador, pot començar la funció. Aleshores, mana al disc que s’enfili amunt i amunt; perquè, així, escampi la llum per sobre la ciutat de Vic. D’aquesta manera, jo, que ja m’he posat dret, veig les teules brillants dels teulats i les tres puntes que aquí i allà sobresurten: el campanar romànic de la catedral, el del convent del Carme i el de la Pietat, lluint l’altiu caputxó de teula vidriada. I no me’n vaig encara. Abans que ho faci, voldrà que em miri l’enfilall de pobles de la plana que sembla que vulguin enfilar-se pels seus peus. Just quan em torno a seure, per prendre el cafè, el sentinella ordena al sol que es retiri i la nuvolada torna a coronar la seva testa, avança per les Agudes, s’escampa pel Matagalls, cobreix el Pla de la Calma i se’n va més enllà, fins a tocar el Tagamanent. És l’hora del dinar i Ell torna a xerrar. “Vols dir que fas bé de cruspir-te aquest plat de cigrons? Ja saps que el llegum no et prova. Que no em veus? Mira’m, estic més serè, he volgut mostrar-te millor tota la meva carena. He fet neteja, he fet fora la processó, he aprofitat el vent, que m’arriba de ponent per despentinar els núvols; sé que t’agraden així. T’ofereixo tots els colors que puc; potser, avui, dia d’hivern plujós, no te’n sé mostrar gaires. Em diràs que no són colors, bé, d’acord, només són matisos, però n’hi ha tants! Fixa’t en aquests blaus, en aquests grisos, en aquests verds... I el marró, que no el veus? L’he deixat en els llocs on hi ha ombra. I he fet fora el sol, l’he fet anar més enllà de migdia, no vull que quan em miris et torni a ferir la vista. Va, company, no vull distreure’t més, el llom fred no és gens bo.” Es fa fosc i Ell hi torna. “Ho sento, noi, avui no hi haurà llum de posta, el sol ja fa estona que dorm a ponent, darrere una nuvolada grisa i amorfa. He posat un teló al meu darrere, t’ofereixo així un cel cendrós que també és bonic. Mira, he fet aturar el vent perquè les bràctees seques del teu til·ler pengin tranquil·les i els branquillons més alts deixin de tremolar. Així podràs percebre millor aquest to blavós que he posat més enllà de les Agudes. T’agrada? És ara quan podràs veure més bé les petites clapes de neu de les canals dels castells de les Agudes. He conservat la neu, no l’he volguda fondre. I què me’n dius del cim? T’agrada que m’hagi posat aquest barret blanc? Sempre he somniat que esdevinc un gran cim. No ho diguis pas a ningú; em faria tanta vergonya que ho sabessin... si pogués, vestiria sempre de blanc! Ha estat bona, la poma?, tenia aquell regust àcid que a tu tant t’agrada? Bé, deixa que acabi la feina, que ja s’endevina la penombra. Com cada vespre, encendré els llums, ho faré a poc a poc, un aquí, un altre més enllà, sé que a tu, aquest punts grocs et complauen. I a mi la ciutat il·luminada em fa companyia i m’escalfa els peus. Ja saps que les nits d’hivern són llargues i fredes...” Abaixo la cortina del gran finestral i quedo reclòs a casa. Retiro el plat amb les peles de poma i poso el llibre sobre la taula. Intento llegir una estona però se’m fa difícil seguir el fil de la lectura; el pensament se’n va més enllà de la cortina, del finestral, de la terrassa, del til·ler... i torna a Ell. És Ell qui m’ha vist créixer, és Ell qui ha controlat les meves primeres grimpades, és Ell qui ha contemplat esglaiat les caigudes d’un esquiador primerenc. Ha estat Ell qui m’ha mostrat el camí quan m’he perdut. Sé que, Ell, el Montseny, l’amic protector, seguirà vetllant-me i em donarà pau i em durà benestar i, per sobre de tot, mantindrà el meu delit muntanyenc.

El sentinella ordena al sol que es retiri i la nuvolada torna a coronar la seva testa, avança per les Agudes, s’escampa pel Matagalls, cobreix el Pla de la Calma i se’n va més enllà, fins a tocar el Tagamanent

Opinió | Un Montseny xerraire