La dècada dels noranta del segle passat, les caixes i bancs es van convertir en quelcom inversemblant, et venien que si feies unes certes imposicions et regalaven una tele, una vaixella, un viatge

Abans de començar he de deixar clar que aquest article no va dirigit a les persones que treballen a les entitats bancàries, va dirigit al sistema i als qui el dirigeixen i gestionen. Fa pocs dies que he llegit en un article que la Diputació de Barcelona posarà caixers als pobles que s’han quedat sense aquest servei. Em sembla una mesura correcta i necessària per a totes les persones que viuen en aquests pobles i a més no es poden desplaçar, però cal tenir en compte que som tots plegats qui pagarem amb els nostres impostos uns serveis de les entitats financeres privades (que guanyen milions de beneficis cada any) i que han tret perquè no els surten a compte. Tot això que escric ho faig des de la més absoluta indignació malgrat que tinc la sort de ser una persona força tecnològica, però amb una mica d’empatia cap a les persones a les quals la tecnologia els queda lluny, em pregunto: com s’han de sentir després de tenir tota la vida els diners en una entitat, que els hagin deixat sense la possibilitat d’un tracte personal, quan canviar de banc els representa un trasbals, i que ara ni tan sols tinguin un caixer a la seva disposició? Com tothom, he de tenir els diners al banc perquè no em queda cap més remei, no hi ha una altra opció, però penso que en aquests moments, segurament dins de la legalitat, són les entitats juntament amb les elèctriques i les petrolieres més immorals que hi ha, la llàstima és que tots les necessitem, i són les que menys estan al nostre costat. Em remunto a la meva infantesa. No sé si a casa vostra passava, però quan vaig néixer, amb l’afany de tenir uns estalvis, els meus pares em varen obrir una llibreta a la caixa d’oros, així era tal com en deien a casa meva, suposo que venia de la traducció de la Caja d’Ahorros, però en llenguatge de poble quedava en caixa d’oros. Eren entitats ben vistes, et facilitaven una mica la vida, et deixaven diners, i al mateix temps tenies la tranquil·litat que te’ls guardaven. Faig un salt en el temps. La dècada dels noranta del segle passat, les caixes i bancs es van convertir en quelcom inversemblant, et venien que si feies unes certes imposicions et regalaven una tele, una vaixella, un viatge... Després ens varen vendre assegurances i immobles, de mica en mica eren a tots els sectors. Ningú els va parar mai els peus, ni tan sols quan oferien a les famílies diners que segurament sabien que no podrien tornar. Quan escric aquest paràgraf, em ve al cap l’aiguafort dels Caprichos de Goya, concretament el número 30 titulat Por qué esconderlos?, que il·lustra aquest article. Però seguim. Quan empreses i particulars van estar ben embolicats econòmicament, i ja no es varen poder tornar els préstecs i les hipoteques, va venir el rescat de la banca el 2008, que s’allargà fins al 2012. És llavors quan a aquest sector se’ls fa una injecció monetària (diuen per no col·lapsar l’economia espanyola) de més de 100.000 milions d’euros, però el govern de torn ens va dir que aquest rescat no li costaria res a la ciutadania, que el recuperaríem, que serien els bancs i les caixes que ho pagarien. Tot i això el president del govern seguidament anunciava la pujada del tipus general de l’IVA del 18% al 21% i el reduït del 8% al 10%, l’eliminació de la deducció per la compra d’habitatge, la baixada de la prestació de l’atur a partir del sisè mes, etc., etc. Tot plegat per estalviar 65.000 milions d’euros. Aquí tots ja ho vàrem començar a pagar. Ah! I no voldria pas oblidar-me que mentre tot això passava alguns membres dels consells de direcció de bancs i caixes s’apujaven el sou, que com tothom sap no era pas petit. El 2021 ens diuen que solament es recuperarà el 14% de la injecció monetària i que el deute de la Sareb, el banc anomenat dolent, passa a ser un deute íntegrament públic, els guanys per ells, els deutes, per tant, de tots. Això a la nostra terra sempre se n’ha dit cornut i pagar el beure. Ben cert que hem passat una crisi, però com deia Einstein “la vertadera crisi és la crisi de la incompetència”.

La dècada dels noranta del segle passat, les caixes i bancs es van convertir en quelcom inversemblant, et venien que si feies unes certes imposicions et regalaven una tele, una vaixella, un viatge

Opinió | Va de bancs