Cal un ‘star system’ propi que s’expressa en català i mou centenars de milers de persones

Som ben reconsagrats en aquest país. Sobre els concerts d’Oques Grasses, tothom hi ha dit la seva. Admiració, per descomptat. Hi ha hagut molta admiració, només faltaria. Però també hi ha qui ha dit que si en aquests concerts hi havia poca emoció, que si entre els membres del grup no hi ha bon rotllo, que si la gespa artificial de l’estructura del centre de la pista no fa gens per a ells, que si això, que si allò, que si això altre. Deixeu-vos d’hòsties! Perquè la fita és monumental. Per històrica, sí. Però, sobretot, per reconfortant i necessària. Absolutament necessària. Perquè ells han fet possible allò que necessita el nostre país en molts àmbits. Tenir una cultura de masses. Ja sigui a través de la música, com és el cas, o a través del teatre, la literatura o la televisió. Tenir un star system propi que s’expressa en la nostra llengua sense complexos i que és capaç de mobilitzar centenars de milers de persones. Perquè això ens normalitza com a llengua i com a país. Segurament, el que més s’hi ha aproximat i de lluny, per quantitat, és aquell extraordinari concert de Lluís Llach al Camp del Barça de fa 30 anys. Aquell 6 de juliol de 1985, amb més de 100.000 persones, amb els encenedors encesos –sí, llavors anàvem amb encenedors i no pas amb la llanterna del mòbil– cantant emocionades “i amb el somriure, la revolta. Així t’espero i t’imagino. I en l’horitzó de la mirada, el gest utòpic que et reclama. Que vull trobar amb tu el camí dels estels per llançar els somnis contra el temps. Buscar el coratge persistint en l’intent”. Oques Grasses ha tingut el coratge de fer-ho. De llançar-se a l’aventura de programar quatre concerts i vendre més de 220.000 entrades. Oques Grasses ha allunyat la por al fracàs i ha tingut l’ambició necessària per fer que la música escrita i cantada en la nostra llengua pugui ser una expressió massiva i col·lectiva d’emocions intenses. Perquè no han omplert l’Estadi Olímpic Lluís Companys només per aquesta ambició sinó perquè ho han petat dins l’ànima de milers de catalans i catalanes. Davant del mirall, sí, però de milers i milers de cases. Perquè han aconseguit que les seves cançons les cantin els avis, els fills i els nets. Sort de tu, Oques Grasses. I de tots els i les artistes que fa anys que remen a contracorrent. Sort de tots els qui heu treballat per escenificar el que realment necessita aquest país: talent, ambició convicció, pebrots i força. Com cantava en Llach. Per no abaratir el somni. Per dir “prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus”. Oques, sempre. Oques, per sempre. Eloi Vila