El desordre i la desorganització comporten perdre un 5% del temps buscant allò que no es troba

@alperomeresin Aquest diumenge vam intentar posar ordre a casa. No em sembla que visquem en un espai excessivament caòtic però de tant en tant hem d’ocupar-nos de llençar allò que fa temps que no utilitzem (amb infants a casa això és bastant necessari), d’ordenar allò que sembla que tingui vida pròpia o de canviar usos d’alguns espais de la casa. Realment fer aquesta feina no és mai la nostra prioritat. Sempre ve més de gust anar a fer alguna excursió, quedar amb amics o simplement anar a la platja o a la piscina a refrescar-nos malgrat que tinguem un estiu benèvol pel que fa a la calor, de moment. L’hàbit de ser ordenat és un acte de voluntat, no surt de forma automàtica sinó que és fruit de la llibertat de tria que tenim com a humans. Això fa que destinar un dia a fer endreça sigui, ja d’entrada, molt lloable. Diferents estudis psicològics asseguren que organitzar-se i organitzar l’espai on vivim disminueix els nivells d’estrès, augmenta l’eficàcia, millora les relacions personals i fins i tot fa que dormim millor. Doncs això que tot és positiu, menys la mandra que fa posar-s’hi. La inestimable Marie Kondo és la primera que ens va posar sobre la pista de la necessitat d’ordenar i de fer-ho a través de llençar i desprendre’ns d’allò que no utilitzem. Potser per això, segons la revista Time, és una de les 100 persones més influents del món i atenció perquè ni cotitza a borsa ni governa cap ciutat ni cap país del món. A moltes cases sona el mantra de la falta d’espai, de la necessitat de tenir habitatges més grans o de comptar amb trasters per anar acumulant objectes que segur que continuarem sense fer-los servir durant 10 anys més. La japonesa ens recomana que agafem aquestes coses i les sostenim a la mà durant uns segons i que si aquesta ens genera una sensació de felicitat vol dir que hi tenim una connexió però si ni fu ni fa, pot anar a la brossa sense remordiments. Realment per posar ordre comences tota una aventura, com diria David Carabén. Has de valorar què guardes, decidir quins objectes voldràs continuar fent servir i després triar l’espai més adequat per guardar-los. En un article publicat a la revista National Geographic, el neurocientífic del comportament de la Universitat McGill de Montreal Daniel Levitin explicava que el desordre i la desorganització comporten a les persones perdre un 5% del seu temps buscant allò que no troba. Això vol dir arribar tard, per exemple, a trobades perquè busques el complement adequat o a la feina intentant descobrir on has deixat la llibreta d’apunts. Mentre l’ordre va guanyant terreny a casa nostra m’adono però que això és subjectiu. Per mi, prescindir de segons quin objecte em pot semblar adequat ja que no l’utilitzo i em sembla que fa més nosa que servei, però per algú altre allò pot ser essencial per al seu funcionament. I qui decideix doncs on i com posar ordre? L’altre dia ens vam llevar amb la notícia de l’intent de cop d’estat a Bolívia. Segur que els colpistes van considerar que calia ordenar aquell sistema i carregar-se el que no els era útil, i aquí no val allò de sostenir-ho a la mà i veure si aporta felicitat. I què passa en una empresa on la direcció decideix posar ordre a través d’acomiadar una persona que consideren ineficient però en canvi els seus companys i els receptors del seu servei el consideren valuós? Realment això de posar ordre té molts angles morts ja que els criteris que es fan servir en alguns casos no són compartits. Per això, malgrat que ens diguin que després d’ordenar segreguem endorfines que aporten benestar, en molts casos l’ordre genera danys col·laterals que ni un acord familiar, ni un comitè de direcció d’una empresa ni el dret internacional poden solucionar. Sort, però, que sovint l’equilibri entre l’ordre i l’aventura s’acaba imposant.

El desordre i la desorganització comporten perdre un 5% del temps buscant allò que no es troba

Ordre i aventura