L'any 2011 vaig fer de negre de l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu per al pròleg d'un llibre

Soc molt pesat. Ja ho sé. Tinc alguna obsessió, o fins i tot milers, que se’m repeteixen i encara que intento regatejar-les m’hi estavello una vegada i una altra. L’orgull és una de les que més em destarota, no pas d’ara sinó des de dècades enrere. Escriure en mitjans de comunicació és una curiosa manera de viure, sobretot quan només saps de periodisme allò que has après dels que creus que hi entenen, i de no aplicar, en canvi, el que pretenen que facis els que per més anys que s’hi hagin dedicat només entenen aquest ofici com una manera de quedar bé i passar el rasclet a veure quins beneficis en poden treure. Però el fet de veure el teu nom publicat encapçalant algunes notícies no només és una manera d’engreixar l’egolatria, sinó també d’estar en un aparador que et pot permetre aconseguir altres encàrrecs similars. Això em va passar a principis de 2011, quan em van encarregar de fer de negre de l’aleshores alcalde Jordi Hereu per al pròleg d’un llibre sobre el Banc de Teixits del Consorci de la Zona Franca de Barcelona. Ho vaig entomar amb la idea de fer algun calé extra per comprar algun llibrot o una pel·lícula porno, que precisament són dues de les aficions que m’estic perdent mentre diposito una paraula rere una altra. A més m’havien especificat que el que escrivís només ho utilitzarien com a referència per a l’escrit del dirigent socialista. Amb aquesta perspectiva vaig engorilar-me i tirant de cinisme vaig redactar: “Per això m’enorgulleixo de poder liderar els projectes que la ciutat i de retruc el país requereixen. Un orgull que va molt més enllà de la simple militància política. Un orgull que neix de la convicció que actuem en benefici dels ciutadans i del futur de la ciutat. Un orgull més enllà de la pompositat d’una paraula que ha perdut el seu significat perquè l’hem usat en discursos banals…”. El més curiós del cas és que, malgrat l’exageració sarcàstica, a algú del gabinet d’Hereu li devia semblar que allò era la rehòstia, perquè van publicar-ho fil per randa. Els polítics en general, i els seus cosins germans publicistes en particular, són addictes a utilitzar l’orgull en cadascuna de les seves frases. A Esquerra Republicana de Catalunya en són uns autèntics mestres. No hi ha declaració o proclama on no repeteixin més de cent vegades aquesta paraula buida de contingut, però que deuen considerar que encara té un efecte màgic sobre una audiència a la qual el discurs oficialista –tal com passa també en qualsevol altra secta política– sempre els resulta una plàcida zona de confort. Fins i tot aquestes últimes setmanes, i malgrat la vergonya aliena que ens fan passar fins i tot a aquells que no els votem, he sentit dirigents dimissionaris i d’altres que s’agafen al partit com a ferro roent, treure a passejar l’orgull de forma bastant maldestra. El psicòleg i comunicador Xavier Guix explicava la setmana passada al Versió RAC1 que l’orgull és una forma de treure pit per ocultar la vergonya o la vulnerabilitat. Ho deia amb relació a les emocions que apareixen a la pel·lícula Del revés 2, però crec que es pot aplicar a pràcticament totes les circumstàncies en què la gent treu a lluir el seu orgull pels fills, per la calçotada que han organitzat, el cotxe que acaben de comprar o l’absència neuronal que pateix el seu cervell. Clar que a més de no ser periodista tampoc soc psicòleg. O sigui, tampoc em foteu massa cas.

L'any 2011 vaig fer de negre de l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu per al pròleg d'un llibre

L’orgull dels miserables