Orgull i prejudici
Si fem una mica de cerca sobre el terme LGTBIQ+ ens adonarem que hi ha discrepàncies dins el propi col·lectiu que l’engloba sobre quin és el recull de sigles més adequat. Per exemple, hi ha qui proposa diferenciar el que és la identitat de gènere amb l’orientació sexual. I és cert, el sentir-te d’un o altre gènere no és el mateix que tenir una o altra orientació sexual. Per tant, diuen que s’hauria de parlar només del col·lectiu LGB. Però és que fins i tot n’hi ha que consideren que es podria escurçar més perquè la paraula gai seria suficient per incloure totes les persones homosexuals i en canvi d’altres reclamen dir-ne LGBA i així afegir-hi els asexuals.
Pel que fa a la identitat de gènere, també hi ha dubtes de quines sigles o paraules són les més correctes o que es poden incloure en el col·lectiu. Transgènere, transsexual, intersexual o queer en són alguns exemples. Fixeu-vos que al final s’hi afegeix un (+) per a totes les opcions que les sigles no inclouen. S’ha intentat trobar una paraula o terminologia més genèrica que permetés que tothom s’hi sentís identificat, però tampoc ha tingut èxit.
La intenció inicial de visibilitzar aquest col·lectiu ha estat principalment rebel·lar-se en contra de l’homofòbia d’unes societats clarament contràries a acceptar com a normals aquelles persones no heterosexuals o les que no s’identifiquen amb el seu sexe biològic. Però aquesta varietat de definicions o de conceptes que busquen incloure aquelles persones que no formen part de l’heteronormativitat ha provocat, com dèiem, disputes dins el col·lectiu. Allò que hauria de ser motiu d’unió, o d’orgull de pertànyer a un col·lectiu, en alguns casos ha fet fins i tot que estiguin més dividits.
És per tot plegat que fins i tot hi ha membres d’aquest col·lectiu que pensen que el simple fet de posar-los una etiqueta per ser diferents a la norma més aviat el que provoca és precisament que siguin sempre considerades diferents i que difícilment puguin tenir un encaix en el que hauria de ser considerat normal o acceptat sense reticències per tothom. Formar part d’un col·lectiu pot semblar que t’autoexcloguis de ser admès per part de la resta immensa majoria. És com si sortissis d’un armari per entrar a una calaixera.
Sigui com sigui, l’objectiu hauria de ser que no fessin falta etiquetes per fer front a la discriminació. Una autèntica societat madura, allunyada de l’homofòbia i la discriminació per raó de gènere o d’orientació sexual hauria de ser aquella que deixa de tenir la necessitat d’etiquetar i visibilitzar col·lectius per reivindicar una manera de viure diferent al de la majoria. Una societat en què no hi hagi ni armaris ni calaixeres. I és que no hi ha res que ens faci més iguals que el fet que tots som diferents. Malauradament, però, estem molt lluny que això sigui així i continuen sent imprescindibles.