En lloc de fixar-nos en les divergències, millor fixar-nos en les coincidències; que per comptes de voler veure la diferència, voler veure la igualtat; que en lloc de promoure la confrontació, promoure la col·laboració

L’editorial Tigre de Paper, de Manresa, acaba de treure una nova edició al català del llibre Orientalisme, d’Edward Wadie Said. El llibre ja havia estat editat per Eumo Editorial el 1991, però l’edició d’ara inclou un pròleg que el mateix autor va escriure poc abans de morir, el 2003, expressament per aquesta obra i un llarg epíleg escrit el 1995. L’obra original en anglès va ser publicada el 1978 als Estats Units i a la Gran Bretanya. D’ençà de llavors ha estat traduïda a desenes de llengües i amb nombroses reedicions. El llibre va generar al seu moment una gran polèmica i en el transcurs dels anys i les circumstàncies, en lloc de perdre vigència, desafortunadament n’ha guanyada. L’assaig continua sent, en aquest moment que vivim d’amenaces i guerres, una lectura no només recomanada, sinó també necessària. Said va néixer a Jerusalem quan la ciutat era capital de Palestina. Era fill d’una família àrab cristiana. La seva infantesa va transcorre entre la ciutat on va néixer, Beirut, i el Caire. D’adolescent la família es va traslladar als Estats Units, on ell va passar la resta de la seva vida. Allà s’hi va formar i, a part de dedicar-se a activitats musicals, es va convertir en professor universitari i escriptor. Va estar en contacte amb personalitats acadèmiques com ara Noam Chomsky. Va viure amb inquietud els problemes del seu país d’origen, Palestina, fins a treballar-hi de manera compromesa. Said es va adonar que la visió occidental de l’Orient, sobretot del món àrab i de l’islam, no es corresponia amb la realitat. Per demostrar-ho, es va posar a analitzar discursos, fragments literaris, declaracions, acords, tractats, etc., de polítics, experts, teòrics i estudiosos del món oriental, d’autors sobretot de França i la Gran Bretanya, produïts d’ençà del segle XIX, i va descobrir que molts d’aquests signants –anomenats per ell “orientalistes”– havien servit, directament o indirectament, conscientment o inconscientment, el colonialisme i l’imperialisme i, posteriorment, també van estar al servei d’interessos de domini en la política exterior de països com els Estats Units. Said intenta demostrar que s’ha creat una imatge arbitrària de l’Orient, a conveniència dels interessos occidentals, i que aquesta visió és d’alguna manera darrere de problemes tan importants com el terrorisme i els conflictes bèl·lics. Quan es va publicar Orientalisme, dins el món àrab hi va haver qui va veure en el llibre la veu d’algú que els representava i aquesta visió va generar eufòria; en canvi, dins el món occidental també hi va haver qui va interpretar el llibre com un atac a Occident. L’autor manifesta en el seu epíleg i el seu pròleg que mai el va escriure amb cap d’aquestes intencions. Said convida amb aquesta obra, que s’ha convertit en el principal referent en el tema, a reflexionar sobre la relació entre aquestes grans civilitzacions i ens porta a pensar que en lloc de cercar el distanciament val més cercar l’apropament; que en lloc de fixar-nos en les divergències, millor fixar-nos en les coincidències; que per comptes de voler veure la diferència, voler veure la igualtat; que en lloc de promoure la confrontació, promoure la col·laboració, i que en lloc de mantenir actituds bel·ligerants, mantenir actituds d’entesa. Que en definitiva la humanitat som un sol poble i que vivim en un sol món.