Mentir és un tret evolutiu. Una manera de camuflar-se per escapar-se de situacions compromeses. Per això la mentida, encara que sigui pietosa, està molt instal·lada a la política

Les mentides estan mal vistes. De mentir, però, ho fa gairebé tothom. La majoria dels adults, segons un estudi de la universitat de Massachusetts, es veu que en una conversa de deu minuts ho fem almenys una vegada. Una bona mitjana. Les flors i els animals també en saben, de mentir. Les orquídies es camuflen per sobreviure, les sípies canvien de color per passar desapercebudes mimetitzant-se amb el fons marí i hi ha insectes que adopten determinades formes per semblar el que no són. Cripsis, en diuen els experts: la capacitat dels éssers vius de passar desapercebuts a la vista dels altres. La mentida, per tant, vindria a ser un tret evolutiu. Una manera de sobreviure. Potser per això la mentida, encara que sigui pietosa, està molt instal·lada a la política. És una forma indolora de sortir d'un mal pas. El d'apujar els impostos n'és un. Aquests dies els ajuntaments aproven les noves ordenances fiscals. I la tònica general és la d'impostos amunt. Durant l'últim mandat, amb una inflació desbocada i amb el llaç al coll de la crisi derivada de la pandèmia, ningú es va atrevir a fer el que tocava. La consigna era congelar. I més l'any passat, amb unes municipals a la vista. Tothom quiet. Aquest any, per tant, s'ha de recuperar el terreny perdut. El resum: s'apujarà el que toca aquest any i el que tocava l'any passat. Dos en un. Sortiran percentatges macos. I és que als ajuntaments, infrafinançats pels serveis que presten, no els queden gaires més sortides. Els pressupostos s'han de fer quadrar sense dèficit. La porta de sortida del laberint quan pugen les despeses -salaris dels funcionaris, costos de l'energia, interessos dels préstecs a l'alça...- i els ingressos flaquegen és incrementar l'IBI, l'impost que grava les propietats immobiliàries i que és el que reporta més recursos a les arques municipals. L'IBI és un as a la màniga: en un país de propietaris tothom passa per caixa i, a més, com que no va lligat al cicle econòmic ve a ser una assegurança. Quan van mal dades, l'IBI sempre és un salvavides. Apujar els impostos, però, a ningú li agrada. I, per això, els regidors d'Hisenda solen fer revolts per camular la realitat, perquè no sembli el que és. Una vegada en un ajuntament d'Osona havien apujat els impostos dos anys seguits. El segon, però, ho havien fet en menys mesura. I amb l'ànsia de dissimular-ho van perpetrar una nota de premsa en què anunciaven que abaixaven la puja (sic). Volien dir que els apujaven menys que l'any anterior. Però es tractava de col·locar-hi la paraula abaixar per despistar al personal. Una forma subtil de mentir. Com els que, cada any, tenen la barra d'anunciar que congelen l'impost de circulació -el que paguen tots els vehicles- i es descuiden d'explicar que la llei no els permet apujar-lo. Hi ha un màxim i molts ja el tenen al màxim. Obviant-ho, es pengen la medalla. "No l'apugem", diuen sense posar-se vermells. Confirmat que en aquest món no només menteixen les orquídies, les sípies i els insectes. Els de la universitat de Massachusetts tenen raó.

Mentir és un tret evolutiu. Una manera de camuflar-se per escapar-se de situacions compromeses. Per això la mentida, encara que sigui pietosa, està molt instal·lada a la política

Orquídies, sípies i insectes