La geografia ens convida a la germanor entre les dues comarques i a seguir col·laborant amb més impuls si cal

La geografia que tant obsessiona Enric Juliana, amb raó, ens ha portat fins al present i relliga passat i futur. Osona i el Vallès, sobretot l’Oriental, estàvem i estem predestinats a l’entesa, que ja hi és, i a la col·laboració, que també, però que es pot incrementar en certs àmbits. La connexió natural d’Osona amb el Barcelonès ha passat i passa indefectiblement pel Vallès, això perquè concerneix la gent i les mercaderies. No va passar el mateix per motius geològics, amb un Ter antany atapeït per 29 colònies industrials i 37 fàbriques tèxtils cercant l’ús de l’aigua com a força motriu, que no va poder arribar a connectar-nos fluvialment Osona i el Vallès. De baixar decidit de nord a sud, tot directe cap a Barcelona com el Llobregat, fa giragonsa cap a l’est per la sempre obligada descàrrega al mar. Com bé deia Josep Pla, “generalment els rius tenen un sentit i una direcció clars i definits. El Ter, no. El seu curs dibuixa un curiosíssim angle recte. És a la Plana de Vic, a Manlleu exactament, on es produeix aquest estranyíssim viratge. Arriba un moment que el riu fatigat de treballar per la indústria i dels engavanyaments que el fet implica vol canviar d’ofici i dedicar-se a l’agricultura i concretament al regadiu. Sembla en efecte que després d’haver passat la joventut treballant com un negre vol penetrar en un paisatge més bucòlic, més saludable i tranquil, i així se’n va cap a Girona esperant trobar-hi una gent més contemplativa. En tot cas, el Ter és un gran treballador, un riu modèlic que els pares podrien presentar a les seves criatures perquè prenguessin exemple. Podríem dir que el Ter, trobant-se que no podia sortir cap al Vallès, desvia el seu curs i cercà sortida pel congost que serveix de límit septentrional a les Guilleries i fugí, amb la seva elegant fantasia, cap a les terres gironines”. La força de les paraules reflectint un fet geològic mil·lenari, a despit que ara una expressió concreta de l’empordanès, la de treballar com un negre, no seria ben rebuda; els temps canvien. El Ter no va poder proporcionar antany energia industrial al Vallès i aigua directa a ells i a Barcelona, com ho fa enguany, canalitzada des de Sau i Susqueda i potabilitzada a Cardedeu. Actualment, ens connecten amb el Vallès la C-17 i l’R3 agambades en l’estret congost després d’una Aiguafreda que ha escollit pertànyer a Osona i no al Vallès, quan és ben acceptada per ambdues. Tan encaixades estan les connexions que una bona solució per desdoblar l’R3 siguin túnels en segons quins trams. L’il·lustre centellenc Ildefons Cerdà, a més de l’eixample barceloní, va participar en la línia fèrria fins a Sant Joan de les Abadesses. La poca rendibilitat del carbó va capgirar l’aposta energètica per instal·lar les fàbriques del tèxtil a la riba del Ter. La geografia ens convida a la germanor i a continuar col·laborant amb més impuls si cal. Per les infraestructures batallen tots els municipis i les institucions, ara entestats i coordinats per desdoblar aquesta R3, que ja seria hora. Els camins del passat, avui grans infraestructures, són claus en els tractes de les gents. Si abans baixàvem en tartana des d’Osona a Barcelona, amb parada a la Fonda Europa, ara copsem com Vic i Manresa tan a prop, però tan lluny, no varen incrementar les seves col·laboracions fins a l’arribada de la C-25. Collsuspina era massa costeruda en temps passats. Ara la prova que les infraestructures uneixen és la realitat de la UVic-UCC. Per això amb la C-37 i els túnels de Bracons, Vic-Manresa amb la seva universitat, aposten per Olot i també s’agermanen a Granollers amb totes les col·laboracions en graus escolars que van engrandint. Convindria un impuls més gran Osona-Vallès en altres àmbits. Potser tocaria a EL 9 NOU, agent important, amb un peu a cada costat del Congost, ser aquest nexe d’unió de noves iniciatives, de noves col·laboracions. Una d’elles podria consistir a replicar l’exitós projecte FemDEO osonenc, on dones empresàries exemplifiquen l’arribada femenina amb igualtat a la nova economia. Es podria replicar al Vallès Oriental, on de ben segur amb la major potència econòmica que tenen els exemples serien xamosos. A l’espera que alguna iniciativa semblant tingui qui l’entomi, es pot acabar amb uns versos de les Corrandes d’exili, de Joan Oliver, Pere Quart, vallesà occidental: “En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra / quatre pins un bosc espès / cinc quarteres massa terra / com el Vallès no hi ha res”, i amb els de Lo Ter i lo Freser, de Jacint Verdaguer, osonenc també il·lustre: “Llarguíssima pel Ter és la baixada / però per davallar un riu és llest / troba en cada baxant una marrada / més si plau lo camí, s’acaba prest”. Quin greu que l’enginyer Pompeu Fabra no inclogués l’article lo en el seu diccionari.

La geografia ens convida a la germanor entre les dues comarques i a seguir col·laborant amb més impuls si cal

Osona-Vallès, nous reptes i oportunitats