Pacificació dels nostres carrers?
Fa uns mesos uns joves emprenedors d’una start-up ja consolidada del sector tèxtil de venda en línia de la seva pròpia marca em comentaven que havien decidit començar a obrir també botigues físiques. Encuriosit els vaig demanar el perquè d’aquest nou canal de venda presencial considerant que en origen el seu model de negoci estava dissenyat per desenvolupar-se purament i exclusivament en línia. La resposta va ser molt clara i categòrica: la pròpia inèrcia de negoci digital ens està portant també a estar presencialment al carrer.
Porto a col·lació aquesta pura anècdota personal per posar en relleu la bona notícia que el carrer continua essent un bon espai per desenvolupar activitats comercials, tot i la forta mossegada que està patint des del comerç en línia. Certament és evident també que el comerç presencial necessita un reimpuls i redisseny per abordar la seva personació en espais digitals i alhora la seva vertebració entorn l’ús de les noves tecnologies, però afortunadament tenen molt partit per jugar en el nou context econòmic emergent.
Tanmateix, els espais físics de venda, exactament igual que els espais virtuals, necessiten indefectiblement d’una forta oxigenació de vianants que circulin per davant de la botiga. En el món virtual aquest factor clau es té la sort que està en mans exclusivament del botiguer o comerciant que amb un bon disseny i publicitat digital –gens barata, considerant els marges comercials– aconsegueix aquesta fita, però en el món presencial aquests dos factors tot i ser necessaris també no són però suficients considerant que hi intervé un tercer factor completament aliè al botiguer o comerciant: un disseny urbanístic del municipi que no torpedini a la fi el flux presencial de persones.
En aquest sentit pacificar els nostres carrers de vehicles, fins i tot del vehicle sostenible, sense haver desenvolupat i implementat alhora i sobretot coetàniament mesures alternatives per continuar facilitant el flux de vianants a les botigues dels nostres eixos comercials, és evident que estrangula la saba del comerç presencial, portant-nos a veure rengleres d’edificis amb plantes baixes òrfenes de vida i efectivament pacificades, llastrant especialment les dinàmiques vitals de carrers o zones tradicionalment comercials.
Ajudar aquests espais amb microcirurgies puntuals (subvencions al lloguer, activitats al carrer…) no sobren pas, però no eviten que el problema de fons anèmic continuï persistint, és a dir, la manca de vianants que circulin per davant del meu aparador amb inèrcia i vida pròpia i no amb dinàmiques assistides artificialment.
La sostenibilitat de les nostres ciutats és un fet que s’ha d’abordar sí o sí amb valentia i determinació, però si es planifica sobre la base errònia d’anar assecant indirectament de vianants els nostres espais comercials amb eines urbanístiques deficientment dissenyades o arrítmicament implementades, com a poble mediterrani estem perdent o posant en perill una de les nostres majors riqueses culturals: les àgores de les nostres ciutats, un espai de socialització, encontre, cultura i riquesa entorn als nostres eixos comercials.